El poder de la fantasia dels nens

Article escrit per Elisenda Navinés publicat a le journal el Bourricot, gener de 2018.

La infància és per damunt de tot el temps de la fantasia. Aquesta activitat autònoma i primària, C.G Jung la denominava “la mare de totes las possibilitats”. Aquest gran psicoanalista entenia que la fantasia facilita un pont natural entre els processos conscients i inconscients, entre el món intern i el món extern. No ho interpretava com una fugida de la realitat, sinó com una eina molt necessària per poder afrontar el món amb més força interna. Perquè la fantasia va de la mà del pensament màgic i aquest és innat des de ben petits. No per no potenciar-la aconseguirem que els nens madurin abans. 

Preservar la imaginació i la fantasia en els nens hauria de ser una tasca a tenir molt en compte per part d’educadors i pares. El joc es una forma de expressió simbòlica i la via d’accés a les fantasies inconscients. Per això, jugar permet al nen exterioritzar la imaginació i els conflictes psíquics.

El símbol i la capacitat simbòlica, no nomes constitueixen el fonament de tota fantasia. Permetent que el nen tingui a diari un espai per jugar afavorim també la capacitat d’expressar-se i de pensar.  El mateix temps, afavorir la creativitat permet expressar el desig per a un major equilibri entre fantasia i realitat. Jugar permet doncs escenificar aquest mon màgic i es el que permet els nens que estan en situació de indefensió un cert equilibri emocional.

Avui dia no som encara conscients de la importància que té que els nens juguin cada dia. A Suecia, els nens juguen fins els 6 anys. Si aprenen alguna cosa es mitjançant el joc. No es fins els 7 anys que es confronten al sistema educatiu polític i social , la norma i la llei. Segrestar el joc impedeix els nens evacuar i alliberar tensions i dificultats , per això aquest espai que els hi pertany s’hauria de respectar el màxim possible.

André  Bourguignon, professor de psiquiatria diu : « Totes les recerques científiques porten a la conclusió que els factors que porten a creure en la possibilitat de que sorgeixin comportaments agressius en les persones son per davant de tot les condicions per las que un nen a viscut en els seus primers anys »… « Les violències exercides els infants i a les dones representen una aberració que pertany al home.. L’home a fet patir als seus infants el que cap animal no ha fet mai als seus cadells… Totes les experiències afectives del adult tenen sentit en referencia sempre a com s’han viscut en la infantesa.”

Tenim doncs la obligació de educar i preservar aquest dret de l’infant. Si no ho fem els hi infligim una negligència.

Com educar sense frustrar en excés i sense ferir la sensibilitat dels nens ? Com ajudar-los a progressar per ells mateixos confrontant el conflicte fruit de la frustració quan el desig no té lloc? Doncs jo diria que distanciant-se de un aprenentatge rígid, on no hi entren ni la reflexió ni la creativitat i sempre en  la no  violència tan física com psíquica des de la naixença.

“ Un enfant qui n’a pas été frappé ne frappe pas à son tour une fois devenu adulte.                     Un enfant qui n’a pas été humilié n’humilie pas à son tour ».

L’infant, a més de tenir que donar respostes adequades al seu nivell evolutiu  es confronta molt sovint al patiment d’un sistema de vida on els pares no tenen el respir i el temps necessari per educar els fills en tot el respecte que mereixen. Actualment la tendència a la desintegració de la família es evident, i aquesta tasca deixa de ser una tasca compartida , afavorint-se encara més el maltractament i la negligència per part dels qui en tenen cura.

La presencia de canvis en el comportament i rendiment escolar com ara falta de confiança en ell  mateix i en els altres, baixa autoestima, agressivitat, aïllament,  pèrdua del desig per tot tipus d’activitats lúdiques i regressió a estadis evolutius anteriors on es perd el control d’aprenentatges que havien estat ja consolidats son símptomes que ens parlen de patiment psíquic i cal actuar en conseqüència.

Quan succeeix això, molt sovint s´ha ferit l’autoestima del nen i una ferida narcisista té lloc . Això pot afeblir les pròpies capacitats personals tan necessàries per seguir superant conflictes emocionals.

Cal però saber, que els conflictes emocionals son presents en la infància sempre que arriba algun canvi que obliga a una nova adaptació, un canvi de domicili, una nova escola, un germà que augmenta la família, una pèrdua familiar…. Els conflictes emocionals seran de especial importància si el nen no pot donar una resposta mínimament adaptativa. Els nens que no s’adapten com esperem als canvis sovint te a veure amb que no son ni escoltats ni continguts respecte de com n’interpreten les conseqüències: a la nova casa no podré sortir jugar al carrer, a la nova escola Voldran els nens ser amics meus? Segurament no, des de que ha arribat la germaneta ja no m’estimen com abans, la mare ja no riu……Processos que arriben en la infància que ja parlen d’un cert sentiment de abandó que es necessari experimentar per separar-se del altre per poder ser, però que serà de profit sempre que no es reverteixi en un trauma. El trauma esdevé quan aquest abandó s’experimenta confirmant que ningú ens acompanya per fer aquest dol doncs “abandó” significa literalment “No ser cridat”. També etimològicament la paraula “dol” significa “recordar” al igual que “memòria”, i es per el dol que quedem lligats al record del que hem perdut o ha estat abandonat fins que no trobem allò que ho pugui reemplaçar.

Comprendre i afrontar els diferents dols per els que la vida ens empeny a passar passen perquè puguem ser escoltats, acompanyats i continguts front el dolor i la manca des de la nostra infantesa. Si això no ha esta present i el trauma s’encarna en el cos, tindrem de adults més dificultats per assumir nous dols i reptes sempre inherents en la vida.

Podem potenciar la imaginació sempre tenint en compte el temps de joc, fent activitats lúdiques conjuntament i explicant-los un conte abans d’entrar en el mon dels somnis. Escoltem doncs els nostres infants compartint amb ells el seu dolor incipient, ajudem-los a rebaixar la tensió amb el nostre escalf i enfortim el seu potencial imaginatiu per poder seguir gaudint de la vida mes enllà del desencants.

 « Els contes de fades ens orienten per el futur a vindre i serveixen de guia per els nens, perquè puguin agafar-se en el seu conscient o inconscient ; els ajuden a reconèixer i a renunciar als seus desitjos infantils de dependència per poder arribar a tenir una existència independent i mes satisfactòria… Es important doncs de procurar que disposin d’imatges d’herois que s’aventuren tots sols en el mon sense saber com acabaran aquestes aventures, que puguin descobrir llocs on es puguin sentir segurs, tot seguint el camí dret amb una confiança solida. Com l’infant modern, que es sent sovint sol, els herois dels contes de fades caminen tots sols; i son ajudats par les coses primitives amb les que hi contacten: un arbre, un animal, la natura, coses i essers amb les que els infants es senten més a prop que no pas els adults. La sort d’aquets herois persuadiran a l’infant que com ells, poden  sentir-se abandonats en el mon, com un fora de la llei, podran tantejar dins l’obscuritat, i també com ells, en el curs de la vida, seran guiats pas à pas rebent tota l’ajuda que puguin necessitar. »  Bruno Bettelheim Psychanalyse des contes de fées »