Els nens també s’estressen i es deprimeixen

Article escrit per Elisenda Navinés publicat a le journal El Bourricot, març 2019.

L’Anna de 9 anys d’edat es presonera d’un fet traumàtic. Té la mirada trista i presenta terrors nocturns relacionats amb el maltractament entre els seus pares. tan d’abans com de després de que es separessin. Filla única, conviu amb ells en custodia compartida. Per ara, no sembla que el trauma emocional que pateix tingui efectes evidents en el seu progrés escolar i busca els amics per jugar. Fantasia amb la seva gosseta que va morir poc desprès de la separació dels seus pares. Els noms i alguns detalls no son els mateixos per preservar-ne la identitat.

L’Anna parla amb fluïdesa i confiança del que succeeix, comunicant en tot moment la sensació de no poder ja ser la nena innocent i alegre d’abans, ni la possibilitat de poder veure els seus pares separadament dels esdeveniments que va viure. Ho explica així:

“Em sento molt trista per les baralles entre els meus pares i també perquè poc desprès de que es separessin la meva gosseta “ Linda “es va morir. Ara tinc un gat que em va portar l’avia però que no em protegeix com ella perquè va estar amb mi des de que vaig néixer. Sempre em consolava quan plorava perquè els meus pares es barallaven perquè venia i m’eixugava les llàgrimes. Tinc mals sons que em desperten i em costa adormir-me i tinc pors molt terrorífiques que no puc explicar. Sumiu monstres que maten als meus pares i que també em volen matar en a mi.”

Els seus dibuixos parlen de lo mateix mitjançant monstres que semblen dinosaures, tenen els braços petits i grosses dents entre mig de caps humans flotants desfigurats, amb els ulls colpejats amb sang i també braços i cames humanes separades del cos.

A la pregunta de si algun cop ha volgut fer-se mal reacciona amb sorpresa però diu el següent:

“A vegades penso amb morir-me perquè em veig amb la Linda i un àngel. Així els veuria des de el cel. A més a més, tampoc tinc bons records dels meus pares d’abans, sempre s’insultaven i s’escridassaven, també es donaven empentes.

Acte seguit, descriu el moment mes traumàtic viscut “S’estaven barallant i la mare va dir “ no seràs capaç en presencia seva?, i les llums es van apagar i es van pegar a les fosques. Quan vaig poder obrir el llum, encara que plorava es seguien pegant fins que vaig poder cridar i llavors van parar”

Penso en la relació existent entre aquesta experiència i els somnis terrorífics que pateix i intueixo el que podria estar sentint l’Anna al sentir els cops i els crits en la foscor aquell dia.

Els dibuixos i mals sons que té recurrentment, responen amb claredat al trauma experimentat en la realitat i en el que l’Anna s’enfronta al horror que no pot explicar i que té que veure amb l’experiència de que els que tenen la funció de contenir i protegir no nomes ho deixen de fer, sinó que l’abandonen en una experiència brutal de violència en la foscor, com si el no poder veure pogués impedir el comprendre, quan en realitat l’escolta i el no veure, van intensificar molt més el terror viscut.

En aquesta trista situació s’afegeix la pèrdua de la seva gosseta com objecte transicional i que omplia l’absència de les funcions parentals perdudes, per lo que l’Anna té que fer front a un  triple dol.

Afortunadament, l’Anna és una nena amb molta capacitat de resiliència i una estructura de personalitat molt sana que li permeten tot i en la situació en la que es troba,  recórrer a la fantasia per poder sanar la seva ànima.

La infantesa es per damunt de tot el temps de la fantasia. Aquesta activitat autònoma i primària, Jung diu que és “la mare de totes les possibilitats. La fantasia es doncs una forma de joc cap endins. I en totes les formes, de la mateixa importància pel desenvolupament psíquic que el joc cap a fora. Es molt important, ja que aporta un pont natural entre els processos conscients i els inconscients, entre el mon intern i el mon extern. Per això fantasieja que la “Linda “ esta amb un àngel i aquesta fantasia la conté i la sosté, però amb el perill en el seu cas de que continuï persistint la idea de que per estar de nou amb la Linda tindria que morir-se.

Aquest es un cas clínic com tan d’altres on els nens son víctimes de la violència conjugal per part dels seus pares al ser testimonis d’algun fet impactant i traumatitzant.

Avui en dia persisteix la creença de que els nens no sen adonen del que realment succeeix o que no poden arribar a desenvolupar una depressió. Res mes lluny de la realitat. Un nen pot inclús fer-se mal fins el punt de treure’s la vida si mai no trobés una sortida a la seva angoixa i dolor.

Boris Cyrulnik, en el seu llibre “Quan un nen es dona la mort” ens diu el següent:

“Son escassos els suïcidis consumats. Però, d’un altra banda, !els nens consideren cada cop amb major freqüència la possibilitat de suïcidar-se! Abans dels tretze anys, un 16% dels nens pensen que la mort podria ser una solució als seus problemes familiars, escolars o amicals. En el Quebec, país ric i ben organitzat, el 40% dels adolescents entre 15 i 19 anys pateixen un nivell d’angoixa tan important que arriben a concebre la idea del suïcidi. Quan el fracàs econòmic i familiar destrueix el entorn del nen, el nivell d’ideació suïcida augmenta ràpidament. La idea de donar-se la mort no es infreqüent en els nens, però la realització del suïcidi es bastant difícil, sobre tot en las nenes. ¿Imperícia? ¿Impulsivitat que impedeix la planificació del gest? En els adolescents, es podria advertir una gradació en l’aproximació a la mort: primer, en un moment de tensió agressiva o d’angoixa extrema, la idea de la mort apareix com un llamp. Desprès, un 16% dels que ho en pensat algun cop tornen a pensar-ho regularment, planifiquen i organitzen el esdeveniment, acumulen medicaments, localitzen ponts i llocs perillosos. En els nens no trobem aquesta progressió. Jugan, riuen, responen amablement i tot seguit es tiren per la finestra. Per donar-se mort, un nen busca en el seu entorn els útils que poden facilitar-ho: fer-se atropellar per un cotxe, llençar-se en un torrent que els fascini.. Molts suïcidis de nens queden emmascarats per comportaments quotidians que els porten a la mort. El accident no es accidental quan una conducta ho fa probable. Presoner de una preocupació, el nen manifesta trastorns cognitius. Esta tan absort en el seu mon interior que no aconsegueix tractar les informacions externes. A vegades parla amb un adult, li diu que no es troba bé, que li fa mal la panxa o el cap. El adult el tranquil·litza i el calma amb una palmadeta afectuosa. El nen pensa que aquell senyor es molt amable i sen va amb el seu problema en el fons de l’ànima. El adult. Per la seva banda, es tranquil·litza amb la denegació de que aquest nen hagi pensat en la mort. !En aquesta edat es impossible!

El suïcidi es un problema de salut pública. Des de totes les institucions els professionals de salut i els educadors tenim la obligació de prevenir i cuidar dels nostres menors. Detectar la tristesa com causa del abús i de la burla per part d’altres companys, fer un seguiment del estat del nen front a la separació dels seus pares, vigilar el seu estat anímic front la malaltia o la mort d’algú important de la família, fomentar la integració quan un alumne forma part de una família immigrant, constatar ferides o cops i forçar una supervisió si no poden explicar com a succeït.. son d’obligada atenció per part nostre.

Un canvi sobtat de conducta que comporti tristesa, agressivitat, irritabilitat, desobediència, decaïment, somnolència…qualsevol canvi de comportament no apreciat anteriorment poden parlar-nos de un patiment psíquic important que tindria que valorar-se multidisciplinari ament amb la família i si es necessari amb tot el personal docent i mèdic.

Abans de jutjar preguntar i acompanyar. Ser sensibles al dolor aliè ha de ser inherent a la educació i la prevenció- Avui en dia el afecte i els vincles en moltes familias brilla per la seva absència i detectar-ho es responsabilitat de tots. Nomes l’establiment de un entorn afectiu sincer i educatiu, familiar i extra familiar poden prevenir que els nostres nens i joves perdin tota esperança.

Volem que els nostres nens i joves defenguin una societat lliure que simpatitzi amb els valors i drets humans? Que sigui prioritària davant tota norma o llei la nostra comprensió. Solidaritat i empatia sempre cap els més dèbils i necessitats.