Portar un ésser al món

Article d’Elisenda Navinés publicat a le journal El Bourricot gener 2020.

Portar un fill al mon i esdevenir mare es tracta de tot un procés revolucionari tan a nivell psíquic com del propi cos i comença des de el moment en que la mare en té la certesa de que ha quedat embarassada. Comença doncs tot un procés mental en el que tan les experiències viscudes en la infantesa com el record de la nostra mare o principal cuidador emergeixen de nou col·laborant a generar tota una sèrie de representacions mentals respecte a la proximitat del xoc emotiu que implica la propera maternitat, sobre tot si es tracta del primer embaràs.

Aquest impacte es tradueix en uns estats mentals de constant escolta del propi cos i del que a la ment ens arriba. Com serà? A qui s’assemblarà? Naixerà sa? Ho faré bé? Etc.. Aquest potencial imaginari plenament enriquit per la pròpia imaginació i desig, anirà creixent a mesura que l’embaràs avança i que la futura mare es mentalitza respecte d’aquesta realitat.

De seguida es produeix una constel·lació maternal, que els psicòlegs anomenem “diada mare-bebè), i que determinarà en gran part la seva futura relació i posterior cura del nadó. El psicòleg W. Stern veia la constel·lació maternal com la condició de reorganització de la vida psíquica, de canvi de les representacions de si com persona, dona, filla i mare.  Un treball psíquic profund que madura durant tot el embaràs i en els mesos següents.

S’estableix doncs, des de el principi i durant tot el temps de gestació, un vincle comunicatiu i afectiu que convé que s’acompanyi de serenitat, confiança i il·lusió, i per això l’acompanyament i participació emocional de la parella i família no poden mancar. Jo diria que aquesta constel·lació maternal que es projecta en el nou esser també genera una constel·lació familiar per el que comporta l’arribada de un nou esser que afegeix una nova generació en la cadena transgeneracional si ens trobem front una família que vol participar i gaudir d’aquest impactant esdeveniment.

Per la futura mare, l’embaràs es vivència com un procés singular on ella pren consciència de que un altre cos es viu dins del seu propi cos, i on aquest cos passa a ser fortament escoltat a nivell sensorial. Es re composa en la imaginació com deuria ser la seva pròpia gestació en el úter de la mare que la va gestar per afavorir aquest vincle incipient.  S’estableix una interpretació que continuarà també quan aquest sigui vist a la naixença, quan el nadó es vist i sentit a partir de la visualització de com s’expressa amb tot el seu cos. Es tracta del inici d’una relació que permetrà poder interpretar més afinadament el perquè després el bebè plora, si esta tranquil, neguitós etc.. i on es verifica fins a quin punt el bebè ens percep d’una forma simbiòtica perquè no es pot dissociar de la mare, perquè n’és una prolongació de la mateixa.

Cal doncs procurar per la futura mare un suport adequat perquè pugui començar aquest procés  facilitador d’un “vincle suficientment bo” amb el bebè, perquè posteriorment ella pugui aportar en el fill un vincle d’aferrament segur tan necessari perquè és en aquets primers actes relacionals amb el cuidador que es constitueixen els estats afectius que al mateix temps configuraran el seu psiquisme.

Es reactiva també la etapa edípica en tant que un tercer que arriba en relació a la diada pare-mare ja existents. La implicació del pare en tot el procés es de molta importància per no sentir-se exclòs d’aquesta relació simbiòtica a dos entre mare i fill. La participació del pare compartint els moviments fetals i parlant-li de viva veu fera que el petit el reconegui també quan ja sigui al mon.

Avui dia no es com abans o no tindria que ser-ho. Abans la maternitat era en tota la seva globalitat competència quasi exclusiva de la dona perquè no es coneixia com ara els beneficis tan per la mare com per el nadó del que comporta que el pare participi també de la cura del infant en tot el procés. Es important que s’impliquin tan en el procés de gestació, com en el part i posterior criança. Això aporta suport i confiança a la futura mare perquè visqui amb harmonia i tranquil·litat un període on una nova aventura mai viscuda es viurà a dos i si el futur pare s’hi engresca encara millor, que comenci a tres quan abans!!

Compartir a dos la cura del infant no pot mes que millorar els vincles afectius del nou nat perquè permetrà al nadó que tots dos s’esforcin amb llegir i comprendre el estat mental mitjançant el qual el bebè intenta comunicar-se practicant conjuntament l’empatia. Cal aprendre a donar al infant suport al estat emocional que sent sempre que ens necessita, s’inquieta o quan simplement vol interactuar buscant resposta mímica. Saber contenir la frustració i potenciar la estimulació sense sobrecarregar la interacció també s’aprèn in situ estant atent i participatiu. Tot això sens dubte, acompanyat de molt d’amor, carícies i expressions que confirmin que comprenem el seu estat emocional, responen sempre a les senyals de malestar per identificar-ne la causa.

Es tota aquest component d’afecte i atenció que permetrà al nadó poder identificar les accions iniciades amb la resposta que els cuidadors li donaran. Sinó som receptius no es produirà aquesta interacció afectiva tan necessària i no s’instaurarà un vincle positiu que li aporti confiança i seguretat en l’altre i es crearan les bases perquè en un futur difícilment aquest infant no atès adequadament pugui relacionar-se sense conflicte amb l’altre.

La importància d’oferir al nadó gestos mimètics empàtics que acompanyin tota comunicació afectiva, l’ajudarà en el reconeixement de les expressions emocionals reaccionant de forma immediata perquè seran referents per poder-ne adequar la conducta. Son traduïts com signes de seguretat o perill. Lo important es que amb el nostre gest empàtic l’infant aprengui a regular les pròpies emocions perquè podrà a l’avançada interpretar la resposta que el cuidador li dona tot experimentant una vivència positiva de si mateix. Sabent això, no es fa difícil comprendre com també això podrà també ajudar-lo en el seu camí cap a la pròpia autonomia quan de mica en mica aquest procés simbiòtic requereix d’un procés de separació que permeti   prendre consciencia de un “ jo “ que ens diferencia de “ un altre”.

“No podem considerar el recent nascut como una tabula rasa, tenim que considerar la possibilitat de que las experiències emocionals, la representació simbòlica del pensament oníric i el seu impacte en la estructura de la personalitat comencin en el úter”

D.Meltzer. “Naixement de la vida psíquica”.