La solitud a la muntanya

Article escrit per Elisenda Navinés publicat a le journal El Bourricot, maig 2017.

Viure sempre a la Cerdanya.  Quina sort!!!  diuen molts que viuen a ciutat. Però els que hi som no es per tots vist així. Viure en els petits poblets  de la Cerdanya, afavoreix mes sentir-se sol que a ciutat viure la solitud i això te el seu què. Per començar, trobar-se amb els amics a tota hora es mes difícil sinó tens cotxe i sortir a donar un tomb sovint el fred fa que ho pensis dues vegades. Per tant sinó ens obliguem a sortir es més fàcil passar mes temps a casa  i així es com tenim mes temps per trobar-nos front a la nostra solitud que a ciutat, on la distracció es present nomes sortint al carrer. Clar que sempre tenim la possibilitat immediata de connectar-nos en el mon virtual, però això no pot suplir mai el contacte real amb els altres. Per tant, el viure millor la nostra pròpia solitud implica un repte que no tothom pot afrontar.  

La pregunta a fer-nos seria.  Tinc la capacitat de poder viure en aquets espai de solitud amb alegria, gaudint de la natura o del silenci per retrobar-me a mi mateix en el moment present? O mes aviat miro d’omplir aquest temps amb el que sigui per tal de que l’angoixa i el dolor no m’envaeixin l’esperit?  Si la resposta la trobem en el gaudir probablement portem un bon bagatge per afrontar la solitud i si la resposta es que en fugim com si de la mort es tractes, es que ens manca l’autoestima o que portem el pes d’haver esdevingut o depenent dels altres o de reminiscències d’haver-nos sentit  en algun moment abandonats en la infantesa. Viure a la muntanya facilita la solitud, però gaudirem o malviurem aquesta no en funció de com es el entorn sinó mes aviat de com som.

En llatí, “solitud” vol dir “lloc desert”, i romandre en aquest espai avui dia es sovint sinònim de patiment, exclusió o aïllament i per tant experiència de patiment psíquic quan no tindria que ser així.

La capacitat de romandre sols s’origina de ben petits, al voltants dels 18 mesos de vida, quan el infant en presencia de la mare posa en practica la pròpia autonomia. En funció de com hauran  estat els primers vincles afectius, obtindrem  un gran potencial o un buit difícilment suportable i sovint causa de processos patològics.  Es tracta d’una experiència que cal experimentar-la en presencia d’un altre que es present i ens aporta confiança. Experimentar el mon per nosaltres mateixos sota la mirada amorosa del altre no es el mateix que créixer sota una mirada que no mira (cuidador present però absent )i que no aporta ni seguretat ni  confiança en un mateix.

En altres paraules, per poder romandre sols en absència  d’un altre cal primer haver passat per l’experiència  de romandre sols amb la presencia d’aquest altre. Del impacte d’aquestes primeres experiències en depèn la maduresa afectiva i la capacitat de poder preservar un espai intern confortable e íntim on ubicar la nostra solitud com un espai preciós on identificar-nos.

D.W.Winnicott en el seu llibre “La capacité d’etre seul “diu:

“Encara que estiguem d’acord en que la capacitat de estar sols correspon a una elaboració, la capacitat front a la solitud autentica té els seus fonaments en aquesta primera experiència de estar sols en presencia d’un altre.. Si aquesta experiència es insuficient, la capacitat per estar sol no es pot desenvolupar”.

També però, la capacitat de resiliència (capacitat innata de fer front a les adversitats de la vida per sortir-ne enfortits) , pot  ser un factor que intervingui com a procés reparador en persones que no han pogut inicialment fer front a la inseguretat que pot generar aquesta manca de sentin-se segurs a l’hora d’explorar e interactuar en el nostre entorn en la nostra primera infantesa.

Transmetrem seguretat i confiança en els nostres petits en el seu camí vers l’autonomia i com deia  Roland Barthes, “practiquem l’equilibri entre el desig de retirar-se de lo social i el desig de cuidar el vincleamb els altres” . Així farem de la solitud un espai per el lliure pensament , un espai de transcendènciai un espai on poder també omplir el desig d’anar vers els altres per compartir el goix de viure.