La revolució de somriures

Psychologue Clinicienne / Psychotérapeute à Estavar

La revolució de somriures

Article escrit per Elisenda Navinés publicat a lejournal El Bourricot, novembre 2017.

La identitat es el conjunt de trets propis de una persona o de una comunitat. Es doncs la consciència de un mateix i la identificació amb la cultura del país en el que hem nascut o amb la que ens hi adherim si venim de fora perquè ens hi sentim acollits i apreciats. Per tant, la identitat personal de cadascú  “qui soc” també s’acompanya “ dels valors i tradicions amb els que ens sentim o no identificats”.  Així es com el jo i la organització social es complementen  i permeten que tan  la identitat personal com la identitat social conformin el reconeixement de pertinença al grup.

El dret a la autodeterminació dels pobles protegeix la identitat col·lectiva per a les nacions sense estat com és el cas de Catalunya. Es tracta de un dret humà i col·lectiu de un poble o nació per esdevenir un estat independent on la identitat col·lectiva pugui expressar-se lliurament a partir del seu reconeixement.

Catalunya és una nació que des de fa centenars d’anys  ha sabut defensar la seva llengua , la seva cultura i el seu territori. Quan un país o una part de un país deixa de fer això desapareix. Per això reclama aquest dret que sempre ha estat impedit per la força cada cop que el poble ho ha reclamat col·lectivament.

També és un país que podem considerar rebel i que explica com un militar espanyol anomenat Baldomero Espartero va dir en l’any 1842 que Barcelona havia de ser bombardejada cada 50 anys, essent coneguda com la “Rosa de foc”, la ciutat de les bombes.

La pèrdua de drets i llibertats en la anomenada guerra dels segadors l’any 1640, d’on ve el himne nacional de Catalunya , la pèrdua de drets d’autogovern  de Nova Planta l’any 1714, la pèrdua de la Mancomunitat i suspensió de la República Catalana l’any 1934 i la dictadura de Franco aniquilant les institucions pròpies durant 40 anys, no han malmès la seva identitat com a poble ni i la seva capacitat d’integrar les cultures arribades d’arreu, evitant hi hagin guetos.

L’amenaça de la pèrdua d’autonomia sempre ha planejat en forma de represàlia fins i tot aquets darrers anys quan el poble català ha reclamat els seu dret d’ autodeterminació de forma pacífica. El 1 de octubre d’enguany, en que el poble de Catalunya va exercir el seu dret a vot  per decidir si volia continuar formant part  d’Espanya, va ser durament colpejat.

En ple Segle XXI  Espanya va vulnerar el dret d’expressió i la voluntat del poble per exercir aquest dret mitjançant un referèndum d’autodeterminació , que el poble de Catalunya va demanar als polítics del autogovern català. Aquets nomes van complir un mandat democràtic perquè van escoltar la veu dels que els van votar el 27 de setembre del 2015 amb el resultat d’una majoria absoluta parlamentaria independentista al  Parlament de Catalunya.

Per altra banda un 80 per cent de la població catalana també clamava per el “dret a decidir”.

La violenta repressió  del 1 d’octubre va causar més de 1000 ferits innocents  que nomes volien votar i que ho feien pacíficament com es fa normalment . Ja de bon matí en  l’obertura dels centres de votació el maltractament i les agressions desproporcionades tenien com a finalitat que la violència de les imatges que es començaven a veure per les xarxes socials aturessin a la gent per anar a votar. Però el referèndum es va fer i més de dos milions de persones van resistir fins fer el recompte dels vots dels centres que no es van tancar, malgrat el robatori d’urnes i paperetes per part de les forces policials del estat espanyol.  Moltíssima gent va guarir els col·legis electorals des de la nit prèvia i en l’ànim de tothom van ser presents la serenor i la resistència pacífica en tot moment.

L’endemà de les agressions no nomes dones , homes,  gent gran i discapacitada que varen ser  agredits van patir estres post traumàtic. També molts nens que van veure com varen agredir a les seves famílies,  al tornar a les escoles no podien entendre com la policia també havia malmès el seu habitatge escolar, portes, cadires, taules, finestres … tot el que varen trobar per davant,  així com tampoc no varen entendre com la imatge educativa de la policia com a persones  que vetllen per la seguretat de tots havien fet també això.

En el desenvolupament de la personalitat, una identitat pròpia consolidada permet un bon bagatge per enfrontar els esdeveniments més importants de les nostres vides i tenir una bona relació amb els altres és el que ens aporta més equilibri emocional.

Com a psicòloga penso que no podem deslligar el context social en la formació del caràcter. Catalunya, al llarg de la seva historia, l’ocupació, imposició i conseqüent derrota dels anhels de reconeixement identitari no han desaparegut mai. Darrera de cada frustració per la pèrdua de llibertats , l’ànim de la gent a emergit de nou, donant exemple de tolerància a la frustració i resiliència. Es a dir, capacitat de tornar-se a aixecar i capacitat per adaptar-se novament a situacions adverses.

Tan important es la preservació de la identitat personal com la col·lectiva. Els drets humans i el dret d’autodeterminació dels pobles han de ser reconeguts. La no submissió a la autoritat quan aquesta nomes s’expressa violentant la llibertat del altre , ens parla de un país amb una identitat consolidada i que sap que té el dret a votar, expressar-se lliurament i de poder decidir sobre el seu futur. Catalunya  s’ha guanyat el respecte i el reconeixement de poder ser perquè el seu poble sap flairar la llibertat tot respectant la dels altres. La bona convivència amb tothom es el que ha fet que tanta i tanta gent s’adherís a la voluntat d’aquest poble hi hagin nascut o no. Qualitats de un gran valor humà  que em fan valorar molt favorablement  a qui las té perquè son qualitats humanes de gran força quan la vida no precisament ens somriu.

Els “carrers sempre seran nostres” ha estat un clam en defensa de les llibertats i els drets humans. Ha estat la crida per expressar aquesta voluntat de voler ser i decidir. Les mobilitzacions massives i pacifiques de milions de catalans en aquets darrers cinc anys mai vistes a Europa ,escoles ocupades per famílies la nit d’abans o dies previs al 1 de octubre i l’astúcia de la gent amagant les urnes i paperetes fins el darrer moment perquè el referèndum es pogués fer,  varen venir per part de l’auto-organització popular.

Actualment l’estat espanyol no pot bombardejar Catalunya però si menystenir, amenaçar, jutjar i empresonar els polítics i civils pacifistes, líders d’aquesta revolució anomenada la revolució dels somriures. Però com sempre ha estat en la historia Europa li gira l’esquena. La violència comesa a persones innocents que a colpit a tantíssima gent i l’empresonament dels presidents Jordi Sánchez de la Assembla Nacional Catalana , del president Jordi Cuixart de Omnium Cultural , de la meitat del govern i l’exili de l’altre meitat a Bèlgica amb el President Carles Puigdemont, no sembla que impactin a la Unió Europea.

Ni els  milers de morts al mar, ni refugiats retinguts en camps insalubres mal vivint, ni la presencia de partits xenòfobs en els governs, ni dictadures vestides de falsa democràcia amb presos polítics inclosos son suficients perquè tot això sigui mes important que els interessos econòmics d’aquesta unió d’estats. Rentar-se les mans i fer la vista grossa es el que fan.

Difícil mantenir la pau a casa quan  fora de casa els que maneguen el mon tenen el cor buit i l’anima morta.

Estimar, gaudir de la vida, ajudar els altres, compartir, respectar i fer-se respectar entre d’altres son signes de bona salut mental , però obeir les lleis justes i desobeir les injustes pacíficament també ho son.

%d bloggers like this: