La família. Passat, present i futur.

Psychologue Clinicienne / Psychotérapeute à Estavar

La família. Passat, present i futur.

Entenem per família tot grup de persones unides per una filiació parental, consanguínia o d’amistats que conviuen establint una comunitat entre ells per un període de temps. El més habitual és les parelles o matrimonis que conviuen amb un o més fills i conformen la unitat bàsica de tota societat.
Però el que determina que la família tingui un sentit per si mateixa, és que cada un dels seus membres és molt important per als altres components del grup i que les experiències viscudes en aquest espai de temps conjunt hagin enfortit els vincles afectius perquè aquests tanmateix perdurin un cop cadascú faci el seu camí.
La família però és com la parella, s’ha de cuidar i estimar si vols mantenir la flama viva, tant la família en la qual hem nascut com la que puguem arribar a fer, ja que la importància e influencia en la vida psíquica de cadascú és més que evident. El lloc que haurem tingut i com ens hauran marcat la relació entre els nostres pares o principals cuidadors i entre germans, marcaran de per vida la dimensió de la nostra vida mental. La família en la qual haurem crescut ens forma a tots la identitat i la personalitat, i al llarg de la vida la revivim en major o menor grau en multitud de circumstàncies on la relació amb l’altre es fa present.

En les generacions dels nostres avis la família ho incloïa tot; era la fórmula miraculosa on millor poder viure l’amor, compartir costums i creences i on poder assegurar una certa estabilitat emocional i projecte de vida. Avui tot això ha quedat fragmentat degut els grans canvis socials i culturals que ho han sacsejat tot. Tenir parella i pujar fills no sempre va junt. Els fills no sempre són fruit d’una unió sentimental entre un home i una dona perquè poden ser fills d’una parella del mateix sexe, (en el cas de les dones pot ser fill d’una de les dues mares) o adoptat per una parella d’homes (segons les lleis d’alguns països). El pare ha deixat de ser en moltes llars el que porta la batuta perquè la dona sap que no necessita la seva autorització ni de la societat per ser mare o per pujar sola els fills. La lluita del moviment feminista ha ajudat en molt que la dona es reconegui autosuficient per tot, encara que una gran majoria que van aconseguir treballar fora de casa no van aconseguir que canviessin els clixés mentals de sempre. La majoria continuen fent la neteja i feines accessòries de tota llar. Però el que si que es va aconseguir és la convicció de què per ser lliure has de ser autosuficient i no dependre de la parella per res. El canvi de les últimes tres generacions al dia d’avui és doncs immens.

En les generacions dels nostres avis, la conservació del patrimoni familiar era molt important. L’heretatge de pares a fills constituïa el nexe d’unió. Els fills eren la garantia que els béns es conservaven de pares a fills entre successions successives i es mantenia el llinatge. Avui dia no és tan important deixar els béns als fills. Les necessitats són d’ara i els fills ja s’espavilaran. Si els pares emmalalteixen abans del previst, ja els posarem a la residència. Es viu el dia a dia i el futur dels fills i dels pares passa a segon terme. Potser en part perquè el patrimoni de les famílies que vivien de la terra ha quedat minoritari. Potser perquè la incomunicació entre pares i fills és més gran que mai. Potser perquè cada cop ens relacionem més i més des del món virtual i no des del món real i els algoritmes s’encarreguen d’establir quin son els desitjos, que encara ignorem, a seguir…………

En tot cas la globalització ha canviat el paradigma de dalt a baix. Anar a viure lluny per un treball trenca els lligams familiars i els vincles es debiliten. El desarrelament ja no costa de fer, perquè tenim internet!!!!. És així com els fills passem a gaudir-los més des de la immediatesa i com un consum afegit. Els vivim i gaudim mentre hi són i normalment ja marxen lluny pels estudis o per treballar d’ençà que fan els seus divuit anys i volen fora de casa majoritàriament per sempre mes. Un cop lluny de la família, s’enfrontaran des de la immaduresa en aquest món relacional superficial on tothom vol viure el màxim sense lligar-se a l’altre per massa temps. Si finalment els fills no marxen lluny, tampoc canvia gaire tot plegat, falten hores per poder respirar on la majoria de parelles treballen com esclaus entre els dos aconseguir un sou digne o quan no els nens tenen deures a fer de l’escola i no poden anar a veure els avis. Però cap problema. L’era digital ja és aquí. En comptes de l’aventura d’agafar el cotxe o el tren tenim a disposició els reportatges fotogràfics per WhatsApp o Instagram, vídeos gravats o en directe. Però aquestes relacions fetes des del món virtual no generen vincles forts. També és així com els joves es relacionen en el no compromís i l’eterna adolescència. Les cites perden el caliu de prendre el temps per gaudir del viatge i quan ja cansa és molt fàcil desconnectar, ja no contestes el  e-Mail i l’altre es queda plantat de la manera més fàcil, no respons a la trucada perquè l’esforç i el compromís amenacen d’instal·lar-se.

El problema més greu però de viure més en la satisfacció immediata versus compromís amb els fills, és quan els veiem en un context on el pare i la mare ja no s’estimen. Com fer per no violentar-hi l’autoestima pròpia?. Tant si els pares continuen vivint junts (molt freqüent avui que un mileurista sol no se’n surt) com si cadascú refà la seva vida sol o formant una nova parella, els trencaments parentals difícilment no incidiran en un increment de la inseguretat dels petits i joves que en depenen. I així és com la majoria de joves que s’enfronten a un món individualista i de consum d’emocions i de tot de forma immediata, si confrontaran amb una motxilla que en comptes d’estar plena d’autenticitat, autoestima i valors, serà plena d’inseguretats, defenses i por a l’altre.
Aquests canvis tan importants i aquesta manca de maduresa per confrontar-se al món d’avui dia, han modificat del tot el concepte de família i molts ens preguntem com la greu crisi econòmica que complica molt més l’economia mundial amb l’epidèmia de la Covid 19 incidirà en el futur. El distanciament social esdevé per a la prevenció dels contagis la millor de les solucions i la promiscuïtat sexual a la qual els joves si havien avocat es pensa dues vegades per la gran majoria. Fomentarà això en certa manera la consciència de solitud i la necessitat de tornar al sentit originari de parella i família com a model social a seguir?.

Hem arribat a una pèrdua de valors sense precedents on la idea d’arrasar-ho tot per defendre la llibertat individual lliure de compromisos responsables ha evitat l’atenció a l’altre, prioritzant sempre el mateix desig en tot, característic d’una societat narcisista on la dependència emocional no té lloc. En realitat el que succeeix amb aquesta manera de viure lliure de tot compromís emocional es la por a esdevenir depenent de l’afecte de l’altre per por a l’esfondrament. I és així com la societat actual es perd el millor que les relacions humanes poden aportar i que es el reconeixement de l’altre i el compromís amorós d’ambdues parts . Zygmunt Bauman en va dir d’això “l’amor líquid”, en el seu llibre “Amor líquido: Acerca de la fragilidad de los vinculos humanos”(Editorial Polity /2000). En aquest llibre l’autor parla extensament de la por al compromís per una relació duradora. Ens parla de com la majoria de persones, anhelen la relació amb l’altre però sense implicar-se gaire, no sigui que en un moment donat aparegui un altre més interessant encara….. Obtenir els avantatges de gaudir de tot el pastís i marxar corren un cop enllestit. Viure el goig de la unió sense perdre ni un sol instant de la meva llibertat de fer i ser el que vulgui. Sempre hi haurà algú altre amb qui recomençar de nou.

Sense el compromís, es defuig el propòsit de construir junts una relació pròpia i autentica, perquè l’amor no arriba per si sol. Es construeix entre dos o més éssers que s’estimen. Assumir junts la incertesa del món que arriba agafats de la mà, només es pot fer estimant i cuidant de l’altre. Aquest viatge compartit es fa cada dia que passa més i més necessari, perquè és certament molt més engrescador i ple de vivències. Qui no ha fet arrels en la família difícilment sabrà transmetre aquest model de família extensiva més enllà de la pròpia si és que arriba a fer-nen una. L’aprenentatge que comporta viure tots en aquest món és molt millor fer-lo en parella i família sempre tenint present l’altre. Som éssers socials i qui no aprèn a estimar, a compartir i a respectar l’altre no entendrà mai el veritable sentit de la vida. Una vida sense amor és una vida desoladora, pobre i insubstancial si no es pot expandir més enllà de mi mateix o del mateix nucli familiar.

La família és i sempre serà un referent de complicitat i suport, marc de creixement emocional, perquè ha estat i ha de continuar sent un model a seguir. Si ens toquen a un, ens toquen a tots!! I ara potser amb l’arribada de la Covid és quan més ens hem d’esforçar, perquè ni aquesta pandèmia ni cap d’altre justifiquin l’isolament de ningú. Ni els pares, ni els germans, ni els avis, ni els fills, ni…. s’haurien d’excloure mai dels grans moments d’alegria o de tristesa que tots i cadascun dels familiars tenen el dret legítim de compartir i de viure. Els confinaments no haurien d’aïllar les famílies entre si mai, perquè d’ací a la desintegració del principal sistema de fraternitat i socialització només hi ha un pas. Haurem d’acostumar-nos a viure amb l’era de les pandèmies com alguns ja diuen? Si tot acostament físic és un perill per la salut, si els difunts en els hospitals es col·lapsen i moren sense ni poder donar ni un últim adéu els éssers més estimats, si per compartir amb els nostres fills l’arribada dels nostres néts i per acomiadar-nos dels nostres quan l’hora de la mort els hi arriba, només ens queda la possibilitat, no sempre evident, de fer-ho a taves d’una trista pantalla, comencem a legitimar una crueltat sense precedents on la família podria perdre el sentit que sempre ha tingut.

Després d’haver viscut l’absència dels meus durant el període de confinament, tant si vivien en un altre continent com si estaven a pocs kilòmetres de casa, vaig recordar un documental que van passar a la TV3 en el programa 30 minuts titulat “Morir en solitud al Japó” enllaç Youtube en castellà; https://www.youtube.com/watch?v=wVt9hm5qKL4
Aquest documental parla de la professió penible i desoladora dels que s’encarreguen d’entrar en pisos on ja fa molt que ningú ha vist el que hi viu. Solen ser avis o algun jove ja exclòs de la societat . Els anomenen “morts solitaris”, perquè compleixen els requisits de morir en un pis, on ningú ha pogut preveure’n la mort ni haver-la presenciat i que tampoc es tracta d’un suïcidi. Les estadístiques parlen de persones que van des dels vint anys i es disparen a partir dels 50 o 60 anys, Això és conseqüència directa de la pèrdua de contacte amb els familiars i amb la gent que els envolta. Mentre aquestes persones són actives en el món laboral contacten amb els companys de feina però un cop tenen la jubilació o altres circumstàncies els separen de la vida activa i productiva, ja ningú de la família se’n preocupa. Els veïns tampoc. Potser només s’han donat el bon dia i la bona nit durant anys i encara. Aquests professionals són els que generalment, alertats per la mala olor del que se’n acosta a la porta, hi entren per verificar que no hi ha hagi una mort solitària, que en cas de confirmar-se, hauran de desinfectar el pis amb el consegüent aixecament del cos, tot mirant de trobar algun telèfon d’algun amic, familiar o conegut que vulgui les miserables pertinences o fotografies que el difunt tenia abans de tirar-ho tot a les escombraries. El documental parlava de milers i milers de persones, unes 30.000 l’any, i es calcula que d’ací a 15 anys podrien arribar als 100.000 anuals, perquè clar, vivint sols poc risc de contagi…. Moren soles, sense un darrer reclam d’auxili a ningú perquè no hi ha finalment ningú a l’altre costat de la línia. Els anys acumulats d’incomunicació han fet dels éssers estimats autèntics desconeguts.
A Catalunya més de 280.000 persones grans viuen soles i en tot França ja en són 10 milions entre persones grans i gent que han decidit viure sola.
No podem normalitzar actituds que afavoreixin l’aïllament, perquè com també molts diuen, no ens morirem de la Covid però si de pena.

Carl Gustav Jung – La vida no viscuda es una malaltia de la que ets pots morir.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *