Impacte emocional per el foc a la catedral notre dame de paris

Article escrit per Elisenda Navinés publicat a le journal El Bourricot, maig 2019.

La catedral Notre Dame de Paris, d’estil barroc, té més de 800 anys. Data de l’any 1160, a l’època del rei Luis VII. Es va acabar 100 anys més tard, l’any 1272 i tot el poble de França va ajudar en la construcció, amb diners i amb l’esforç físic i dels experts, (escultors, fusters, paletes, encofradors..).

Notre-Dame evoca la Mare de Deu i es un dels grans símbols de Paris i de França. Tan es així que la gent ha patit l’incendi com si una part d’un mateix s’hagi malmès, “perquè incideix directament en la nostra identitat” diuen molts

El 15 d’abril la catedral es va cremar. Les flames i el fum sortien del sostre i de seguida van ser visibles per tota la ciutat. La gent no s’ho podia creure i molta gent es varen quedar lo més a prop que es podia resant i cantant.  El moment mes impactant va ser quan l’agulla va prendre foc i en poc temps va caure; en segons va deixar d’asselanyar cap al cel i el seu simbolisme es va esmicolar. Quin missatge subtil pot sentir un creient d’aquesta crema i d’aquest canvi de sentit? Si l’agulla senyala el cel com el lloc de desig de tot creient, per a molts d’aquets, el fet de veure com la seva direcció canviava completament de sentit, a tocat les consciències i s’ha interpretat el missatge de que la Església no va per el camí que hauria de anar.

La noticia va impactar enormement no nomes als francesos, va impactar el mon sencer , a catòlics, creients i també a tots els amants de la historia i del art. Però es evident que a les persones creients els hi ha impactat molt més, perquè que es cremés Notre-Dame es sentit com un càstig, com la còlera de Deu per una església que no reconeix, coincidint amb els casos en molts països de pedofília i d’abús de poder que no s’aturen i a més a més tot just començant la Setmana Santa.

Per a uns i altres, cal reconstruir  la catedral, però la pluja de centenar de milers d’euros en poques hores a colpit als qui fa temps que demanen al Estat gestos de solidaritat amb els més febles. No es sorprenent que la generositat dels més adinerats es desperti per reconstruir murs, icones i tresors materials i en canvi la sensibilitat per el drama dels mes necessitats tingui com a resposta la indiferència?. No es sorprenent també que coincideixi en el temps quan s’esperaven respostes de la part del estat a la demanda de millores socials per els més necessitats?

L’impacte d’aquest incendi genera diferents reaccions emocionals i diferents debats.

A nivell psicològic  pertànyer a la religió cristiana o catòlica té unes connotacions diferents perquè l’església és la comunitat dels fidels i qüestiona la conducta dels que hi participen. Per els que no son creients  l’autoritat moral de l’església no es més que una institució que serveix de consol i d’adoctrinament moral per a la col·laboració política i social d’una societat i per tant la repercussió psicològica no serà de caire anímic. No es el mateix esta trist perquè s’ha cremat una magnífica església que esta trist per això mateix i a més a més estar convençut que això ha passat perquè Deu no aprova ni la nostra conducta ni la dels que haurien de vetllar perquè es compleixin les lleis i missatges transmesos per les Santes Escriptures.

C G Jung, a diferencia de Freud, va entendre que la formació de la personalitat no es podia desvincular del sentit espiritual ni de l’ànima, i malgrat que va ser a partir del descobriment del inconscient que Jung va poder progressar en el coneixement del psiquisme humà, se li va fer evident que la obra de Freud no deixava de ser una psicologia de les ramificacions del instint sexual en el ànima humana. Per a Jung, en el seu llibre ”Sobre el desenvolupament de la personalitat” ens diu:

“Tindríem que poder veure que en l’ànima moltes coses depenen de la sexualitat, en ocasions tot; però en altres moments poques coses depenen d’ella i quasi totes estan dominades per la auto-conversió o per el instint de poder…Com podem diferenciar els instints? Quants instints hi han? Que son els instints? Arribem així a la biologia i llavors ens trobem més confosos que mai…Tenim que aprendre a ser més modestos front els fets psicològics; en comptes de saber exactament que certes coses no son “més que sexualitat o voluntat de poder, tindríem que estudiar-les des de el punt de vista de la seva irrupció. Fixem-nos per exemple en la religió. La ciència pot estar segura que no existeix el instint religiós? Podem suposar realment que el fenomen religiós es sempre una funció secundaria sobre la base de la repressió de la sexualitat?.

Portar-se bé o malament envers un mateix i/o els altres sempre té efectes però per un creient que esta convençut de la existència de Deu això incideix doblement perquè escapar-se de la justícia humana es possible però no del seu judici.

Les creences de les persones i les diferents religions son totes respectables i ningú té al dret de jutjar o menystenir-les i els psicòlegs hem de tenir-ho molt present. Les conviccions religioses i la interpretació que els creients fan  d’esdeveniments impactants poden interpretar-se erròniament.

Ansel Grün en el seu llibre “La mitad de la vida como a tasca espiritual. La crisis dels 40-50 anys diu: Tota religió té, al menys, que plantejar-se la qüestió psicològica següent: Fins a quin punt la religió amb els seus dogmes i la seva pràctica fan a un home sa o malalt? Doncs en últim terme, la religió s’entén com un camí que vol conduir a la salvació, però no solament a una salvació transcendental sinó a una salvació humana”.

Sovint les creences d’existència més enllà de la mort es transmeten de generació en generació, però no sempre succeeix així. Molt sovint passa que es produeixen esdeveniments en la vida que poden ser sentits com especials i que sacsegen les consciències. Ni han que fins i tot arriben a canviar per si sols la conducte i la manera de veure al mon de cop. No es tracta d’al·lucinacions sinó d’experiències que commouen l’ànima.

En l’article de “La religió després de la crítica del psicoanàlisis” de Antoine Vergote, s’explica que Freud entén que el nen atorga en els pares un status de gegants, de personatges totpoderosos perquè es creu que tot ho saben i tot ho poden. Així, el nen transfereix sobre els seus pares la omnipotència del seu desig, i que per tan en aquesta dependència i desig de ser sostingut en aquesta omnipotència, és on Freud creu trobar la rel , la font i el nucli mateix de la religió i per tan A. Vergote explica :

“Es absolutament necessari que el home, per un treball progressiu, vagi orientant la seva religió de necessitat cap a una religió de desig. La religió del desig orienta l’home cap al altre i cap a Deu. Aquesta màxima no suprimeix la soledat ni l’angoixa front la mort, ni la culpabilitat, però las supera. Aquest podria ser el aspecte místic que podem descobrir en la religió…La fe es nomes fe autèntica quan es confiança i allibera.  Llavors ella també es en la cultura una força que afavoreix la salut psíquica.”

Així, ni els sacerdots, ni els psicòlegs ni tots aquells que exercint tota feina en contacte amb el patiment humà, poden descoratjar a ningú que tingui fe en Deu i en la Església, donant-li a entendre que las seves creences son infantils, immadures i  les seves reaccions emocionals i inapropiades. Els sacerdots son els primers que haurien de donar testimoni i exemple de comprensió, compassió i caritat, però malauradament en molts casos no es així.

Els servidors de l’església que amb la seva conducta perversa en malferit de per vida ànimes d’innocents no mereixen ni son dignes de ser reconeguts portadors de cap autoritat moral i menys eclesiàstica.

L’església es en tota societat o comunitat religiosa la casa on la pregaria uneix els homes amb en el seu culte al Deu en el que creuen. Els que fomenten la confusió, el desànim i la desesperança son juntament amb els polítics que nomes busquen el poder, els causants de l’actual crisis religiosa i de valors humans que tan esta afectant en aquest mon d’avui tan caòtic.

Salvem Notre Dame però salvem també els que fugen de la guerra, de la fam, els que son condemnats per les seves idees legitimes i justes, a les persones víctimes d’exclusió social…. Treballem conjuntament per una societat que sigui veritablement més justa i viurem millor, no tindrem tantes necessitats i serem sostinguts i  encoratjats per adaptar-nos millor en aquest mon. No es tracta d’adaptar-se a una societat deshumanitzada sinó de lluitar per transformar-la. Així, majoritàriament,  la gent de fe no veurà tant els cataclismes o fenòmens meteorològics com castics merescuts.

“L’Església de dins, immortal i pura per la unió dels sants en Deu, és la que hem d’honorar en els nostres cors, i no pas l’Església del defora, temporal i maculada pels homes, la que hem d’idolatrar en el mon”.

L.Cattiaux “El missatge retrobat”