Familia, estat i escola

Article de Elisenda Navinés publicat a le journal el Bourricot, septembre 2017.

En el desenvolupament de la personalitat hi ha molts factors que intervenen. Els factors mes influents i mes importants son la educació, la genètica, el caliu, el afecte familiar i les vivències que afavoreixen la capacitat d’estimar , sentir , pensar i de tolerar el conflicte i la frustració.

La qualitat però de les relacions i de les interaccions humanes que hem tingut des de la infantesa, es des de el meu punt de vista, la millor prevenció en contra el desencís.

M’agradaria destacar el factor educacional tan important per ajudar els nostres petits .

Des de les escoles s’intenta inculcar en els nens el respecte, el reconeixement i la tolerància envers els altres però sovint no suficientment.

Com es  construeix el creixement i desenvolupament de la pròpia personalitat? Com a psicòloga, crec que el que més influeix en els nens i que donarà una empremta de per vida, es dona en la projecció del inconscient dels pares en els fills, fins i tot abans del seu naixement.

Els psicòlegs, metges i educadors, veiem sovint com els pares imposen el seu desig en els fills, mitjançant la projecció de les seves ambicions,  il·lusions i esperances que no han tingut lloc. Winnicott parla del “trauma que no va tenir lloc”, Balind de “la falla” i Lacan de “la falta”. Des de diferents enfocs però el comú es un buit existencial i causa de patiment i malestar emocional .

El primer psiquisme del nen, doncs, queda impregnat d’aquesta fusió psicològica parental. Per sort, l’escola juga un paper molt actiu i pot ajudar en molt a contrarestar dinàmiques familiars tòxiques. L’escola, no nomes és el factor socialitzador per excel·lència, es també la que orientarà a que l’infant un cop adult s’integri a la col·lectivitat. La desconnexió d’aquesta primera identitat inconscient amb la família per afavorir la consciència de un mateix es pot fomentar mitjançant el reconeixement dels valors intrínsecs de cadascú.

Malauradament, sovint l’escola en tant que institució, és més la transmissora de la ideologia del sistema del estat al que pertany  i no pas potenciadora de les principals virtuts de cada nen en particular.

En les institucions, i en particular la família i l’escola,  es tindria que fomentar el respecte per la diferenciació individual. Els principals valors que la societat reconeix no sempre corresponen amb els que poden tenir altres nens , ni els valors atorgats a certes capacitats son la veritat absoluta. Ajudar el desenvolupament de la pròpia personalitat implica fomentar  i millorar les pròpies capacitats. Si impedim que maduri el que de millor pot tenir un nen , fomentarem una societat alienada i submisa a la norma per la norma, posarem pals al  pensament crític i el creixement personal  propi.

La uniformitat de les idees i valors poden ferir molt i malmetre la peculiaritat de cadascú. Si  els valors col·lectius es fomenten molt més que els particulars, pot  comporta que  aquest   nen  quan serà adult s’identifiqui més segons els valors establerts que no els propis mancats de desenvolupament. 

Aquest nen un cop  adult s’ubicarà molt bé respecte d’aquells problemes que poden identificar-se  en els paràmetres educatius establerts però seran persones insegures per tota situació que comporti una resposta pròpia des de la consciencia més intima i personal .

“Lo fonamental, no es que de  l’escola  els nens surtin carregats de coneixements, sinó que l’escola aconsegueixi  treure al jove de la identitat inconscient de la família i fer-lo conscient de si mateix”. C.G.Jung.