EL Retorn

Psychologue Clinicienne / Psychotérapeute à Estavar

EL Retorn

Em veig en un bosc frondós on i viuen esquirols i tota mena d’animals que juguen amb els meus gossets. No gaire lluny hi ha un llac amb una barqueta i una caseta inclosa que té un sostre transparent on m’hi puc adormir mentre la pluja ressona i els estels esperen per sortir. De sobte se’m fa evident el llenguatge de la natura i dels seus éssers vivents i n’esdevinc part integrant del tot. El meu cor batega amb el mateix ritme i sento els records latents que s’hi amaguen, quins esperits ocults hi continuen existint. Em sento acompanyada i no tinc por d’endinsar-me en les zones més enigmàtiques per més que la foscor guanyi espai a la llum. Sento que un cop travessat aquest indret, trobaré el meu lloc i que serà com ja l’havia intuït. A mesura que m’hi endinso un esclat de llum provinent d’una immensa lluna plena ho il·lumina tot i de sobte tot pensament pren cos. De sobte començo a viatjar allí on el desig em porta, travesso mars i muntanyes, gaudint del goig de viure les millors sensacions i emocions que la meva ànima ha mai sentit i preparada per reveure les animes que fa tant de temps que m’esperen.
Anònim

A què respon el desig d’entrar en un estat de plenitud? Un estat anímic on el desig s’extingeix de seguida que pren forma, un estat on la ment viatja més ràpidament que la llum mateixa allà on vol anar. Un lloc on la il·lusió no té sentit perquè res pot ser més real que aquest estat.
Respon a un estat ancestral que recorda la vida dins de la mare quan ens gestava? Respon a la creença pels creients de com deu ser el paradís?, o és perquè en realitat som éssers d’una natura innata a la transcendència, però avocats a viure permanentment al desengany que suposa desitjar sempre una felicitat que no arriba mai a ser ni l’ombra de el que la nostra veritable natura ens pot aportar?
D’ací l’anhel d’entrar en un estat amb absència de tot desig?, cansats ja de cercar el que només pertany al món de les il·lusions perquè sempre el fictici no ens porta enlloc?
El gran descobriment és que aquest estat de nirvana, encara que no de manera tan potent, se’ns apropa quan som capaços d’escoltar el vent, o quan el sol ens treu el fred i sentim la seva energia sanadora intensament, o quan olorem el perfum d’una flor que ens desperta el reconeixement de la puresa, o quan l’amor sacseja de cap a peus el nostre cos i la nostra ànima sentint al mateix temps gratitud i reconeixement només pel fet de poder-ho gaudir…

Però per arribar en aquest estadi cal comprendre quin és el missatge que el patiment de cadascú amaga. Tots els éssers humans tenim aquest potencial en nosaltres, però hem creat un món fals que ens diu que la felicitat és “ser algú”, “tenir més diners o més poder que els altres”, “tenir més títols que acreditin que sabem més del que sigui i afavorint que els millors diplomes siguin pels que han tingut el temps i els diners per fer-ho”, “creure que som més dignes que el que no té res”, “que tenim el dret de silenciar l’altre per obtenir el que volem”. Creences que s’instal·len en el nostre pensar i que ens parlen d’una identitat que no té res a veure amb qui som ni a què estem destinats. Creure en definitiva amb què valors que no ho són com ara la competitivitat i el menys preu a l’altre diferent són necessaris per avançar, quan els valors vàlids haurien de ser l’amor fraternal i la solidaritat amb tothom.
Quan de patiment ens arriba pel desamor, la crueltat i violència de tota mena!. Tot el que ens dirigeix cap a un patiment més fort de què es pot resistir és producte bé de l’egoisme i l’orgull de qui no respecte a l’altre com caldria o per permetre que per por o baixa autoestima algú gosi maltractar el nostre ésser. Ningú és superior a ningú. Ningú té més dret que ningú. L’educació al servei del capital nega els veritables valors de la vida des de la seva base.

El que s’hauria de transmetre des de ben petits hauria de ser que com més siguem més bé ens ho passarem, que no podem esdevenir bones persones si permetem que un nen pel que sigui quedi exclòs del joc. Que mai s’ha d’envejar res de l’altre perquè cadascú té prou per gaudir de la vida i ser feliç. Perquè si algú no té o li falta el que sigui, entre tots omplirem aquest buit perquè només el fet d’aconseguir que tots estiguem contents ens hauria de fer feliços.
Però que lluny estem d’això!!, com ens sotmet l’estat i el sistema fins al punt de no poder ser capaços de transmetre els veritables valors humans!. Els educadors sembla que poden fer poc al respecte. L’escola és la primera institució transmissora dels valors del sistema econòmic polític i social imperant. Per tant, per poder sobreviure en una societat no basada en la veritable defensa dels drets humans fonamentals, massa sovint deixem passar l’oportunitat de fer o dir el que seria necessari fer i dir per a canviar aquests falsos valors. El món esdevé una selva on el més fort i el més dur és el que se’n surt millor i si t’enfrontes, sovint ets marginat o menyspreat perquè esdevens mirall de tanta i tanta porqueria, mirall de la hipocresia i d’un teatre on tothom ha de ballar sota la música dels que han sabut situar-se bé socialment. És així com un se sotmet, per sobreviure o portar el pa a la família, als falsos valors i esdevenim cooperadors d’aquest muntatge. Això ens fa infeliços perquè en el fons sabem que no hem fet tot el que podríem arribar a fer per sanejar aquest sistema emmalaltit.
Afortunadament sovint en algun moment difícil apareix algú que et dóna la mà quan més ho necessites, persones que es troben perquè no s’identifiquen ni volen col·laborar amb aquest fals món, que es commouen pel patiment de tants i tants éssers que fugen de vides miserables i que intenten ser solidaris amb algun gest o associació sense ànim de lucre. Són persones que esdevenen conscients que no tothom ho ha tingut tan fàcil o no tothom ha tingut l’amor que de la família hauria d’haver arribat, la principal força per poder esdevenir resistent i resilient. (Resiliència com molt bé defineix el cèlebre neuropsiquiatre Boris Cyrulnic “L’art de navegar entre torrents”).

Just quan ets conscient de tot això, quan més persones evidencien que aquest sistema fa aigües per tot arreu, perquè cap estat ni ningú és prou decidit a frenar de debò el canvi climàtic i la imparable immigració dels més desemparats, apareix una pandèmia mundial, la Covid-19. Un virus que ens tanca a casa i ens deixa amb poques possibilitats de lluitar, perquè passar per damunt de la més gran de les nostres virtuts com ara el poder de gaudir de la vida sense por a emmalaltir, perdre la feina o morir sobtadament.
Milions de persones queden isolades forçosament. Milions moren enfonsats per la més gran de les solituds. L’humanisme, la tendresa, l’amor, l’amistat, la solidaritat, la compassió, perden la complicitat implícita sota l’amenaça del contagi envers nosaltres i els altres.
Si la insolidaritat ja ens feia infeliços ara si ajunta la solitud. La por bloqueja i perdem l’esperança per poder viure en un món millor. L’economia es malmet a causa de la disfunció de base, implícit del sistema imperant i tothom potser víctima de poder perdreu tot i a més a més acompanyats de la més terrible incertesa.
La pandèmia mundial de la Covid-19 ve acompanyada de depressió, angoixa, incertesa, desesper, insomni, terror, solitud, desamor, malaltia i mort. La possibilitat que desaparegui sense que ningú se’n en recordi de mi perquè puc morir sol, és desoladora. Potser amb molta sort vindrà algú vestit estranyament i em digui unes paraules tendres. Morir sol oblidat del món i de tothom, igual que tantes i tantes persones que s’embarquen en un viatge on cada dia que passa la possibilitat d’ofegar-se a la mar és més i més gran.

No estàvem advertits que cada cent anys podia arribar una epidèmia? No teníem el temps i els recursos per haver-nos preparat? No tenim altres solucions per poder acollir al necessitat mitjançant un millor repartiment de la riquesa? No hi ha polítics coratjosos que denunciïn els abusos de les despeses en armament de tota mena per defendre’s de l’altre? I aquí arribem al moll de l’os.
Defendre’ns de l’altre, aquesta falsa creença de l’enemic exterior conreada pels estats comporta que esdevinguem incapaços de canviar el sistema capitalista per un altre de més just. Abans l’exercit i les armes i la mort que no la vida. Necessitem creure que és possible viure en un món on no hàgim de tenir por de l’altre, doncs sí tothom ho te tot aquest altre no té per què competir ni amb mi ni amb ningú. Hem de poder arribar a viure en comunitats on tothom tingui un rol amb el qual identificar-se, i on tot sigui compartit i estimat.
Perseguim un món millor perquè sabem que podem gaudir de la vida infinitament millor de com ho fem, perquè en cos i anima el que més desitgem és l’amor en tota la seva plenitud, perquè en el fons sempre que renunciem als nostres drets més fonamentals sabem que no ens respectem com caldria fer.
Quan en comptes d’avançar reculem, el sentit de la revolta reneix des de el profund. Si ens preguntem quin és el sentit etimològic de revolució “revolvere” veiem que vol dir tornar enrere, és a dir, tornar al sentit que ens porta a la font, remoureu tot per aconseguir de nou apropar-nos en aquest món al qual pertanyem i que sempre que ens hi allunyem ens fa sentir infeliços. Contràriament al missatge de què si res no tens res no vals, diguem-nos que no renunciem ni a la dignitat ni al reconeixement del qual som realment. Tot ésser té en néixer la llavor que si sabem cuidar i estimar esdevindrà la força del potencial inherent. Però per poder fer-ho ens cal un altre model de societat basat de debò en la defensa dels drets humans i rebutjar aquest sistema fals que no protegeix a tothom per igual. Les revolucions violentes ens allunyen dels nostres veritables anhels. El que ens falta es ser més i més persones que defenguem la injustícia que li arriba a l’altre perquè demà et pot tocar a tu. Cal entendre d’una vegada que el mal que li arriba a l’altre també m’arriba a mi. Que cal sentir-se viu i no mort en vida, perquè qui no estima res ni a ningú ja ho ha perdut tot.
Com doncs començar aquest retorn que cadascú tard o d’hora té què fer sense morir en l’intent? Com nadar a contracorrent sense esforç? Com fer callar el mal pensament que sempre ens diu amagat sota un munt d’infinites formes que aquesta lluita és impossible i utòpica? Com dir prou quan la vida mateixa és una lluita acarnissada per viure i tenir un lloc en aquest món que ja sembla perdut per sempre? Potser comprenent que no ens cal cap exèrcit ni cap altre engany perquè el nostre poder és immens quan ens acostem al coneixement de qui som veritablement?
De quina natura està feta aquesta força que ho pot tot vèncer si la deixem fluir i existir? És una energia?, una entitat pròpia?, la nostra pròpia capacitat de resiliència?
No importa com l’anomenem. Tan sols ens cal esdevenir conscients que existeix en cadascú de nosaltres i avançar per poder reconèixer-la i iniciar el procés revolucionari que ens tornarà a casa. Llavors el retorn omplirà per sempre mes el buit existencial del no ser, perquè podrem ser finalment el que érem i som.

“Sigues el que sempre has estat”
Carl Gustav JUNG

 

“LA MALÍCIA DEL ESPRIT”
El teu pensament ja no és el meu pensament
Com quan estàvem units,
Diu el Senyor d’intel·ligència.
Jutges i condemnes,
Quan el meu pensament és universal
I n’has fet un bé particular
De la font del meu coneixement
Que en forma de préstec t’havia donat.

El meu judici no és el teu judici,
Diu el Senyor de Justícia,
!Ai!, la malícia ha prostituït la teva vida,
També les teves paraules i els teus actes
Ja no són sinó obres de mort,
I quedes estancat en les tenebres,
Sense saber que jutjant al pròxim
Et condemnes a tu mateix.

CARLOS DEL TILO del llibre “PARAULES D’EXILI”. Arola Editors.

Article de Elisenda Navinés, abril 2021

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: