Trastos vells per un foc nou

Article escrit per Elisenda Navinés publicat a le journal El Bourricot, juliol 2017.

El solstici d’estiu es el moment en que deixem enrere la primavera i el 23 de juny celebrem la nit de Sant Joan que es la nit mes curta de l’any, coincidint doncs amb el dia mes llarg del any.

El foc i la llum  han estat sempre un símbol en la vida de l’home i per això es celebren diferents cultes i festes. Els pobladors primitius d’arreu del mon ja veneraven les forces de la natura i amb elles principalment el sol i el foc.

Les festes de Sant Joan son unes celebracions d’origen mil·lenari i s’ha transmès de generació en generació durant segles fent-nos recordar el seu simbolisme. En la celebració del solstici d’estiu, es divinitza el sol i les fogueres son les protagonistes. Es en l´entrada de l’estiu  on les dues clarors es troben, la claror del foc i la llum del sol; per això l’escalfor i la claror ens conviden al desig de viure i de gaudir mentre som en aquest mon.

A l’estiu , al mateix temps que fem culte al foc i a la llum, transmetem tota una manera social de ser i de fer. La celebració de la “Flama del Canigó”,  simbolitza com tots els catalans, des de Perpinyà fins a Castelló, hem lluitat i festejat  el goig de pertànyer a una terra molt arrelada a les seves tradicions i a la seva llengua.

Aquesta flama simbolitza també el pas de la adolescència a la adultesa i motiu d’orgull doncs per el jove que baixarà la torxa per la muntanya per primer cop.

Cada  matinada del 22 al 23 de juny com ja hem vist, la Flama del Canigó es renova en el cim d’aquesta muntanya i centenars de voluntaris i equips de foc la distribueixen per tots els PPCC  seguint diferents rutes (una vintena), per tal d’encendre les fogueres al caure el vespre a mes de 350 municipis. En aquest espectacle de llum i foc, la Flama del Canigó esdevé  la mare de totes les fogueres.

L’origen i el ritual de la Flama

La Flama del Canigó és un esdeveniment de caire popular que té l’origen a l’any 1955. Francesc Pujadas, un veí d’Arles de Tec, al Vallespir, va pujar al cim del Canigó portat pel seu entusiasme per aquesta muntanya i inspirat pel poema de Jacint Verdaguer. Després, Pujadas va tenir la iniciativa d’encendre els focs de Sant Joan en aquest espai i repartir la flama des d’allà. El 1966, el foc va travessar per primera vegada la frontera i va arribar a Vic. A poc a poc, i malgrat la dictadura franquista, es va anar estenent pels territoris d’arreu de Catalunya i el País Valencià.

“La Flama del Canigó tornarà a encendre les fogueres de Barcelona”

http://beteve.cat/la-flama-del-canigo-tornara-a-encendre-les-fogueres-de-barcelona/

Un altre exponent de la potencia d’aquestes tradicions de solstici ha estat la candidatura a patrimoni immaterial de la humanitat ” Les festes del foc dels solstici d’estiu als Pirineus”, candidatura aprovada el desembre del 2015 par la UNESCO. Fileres de foc que tot baixant de la muntanya fins arribar al cor del poblet, encendran la foguera comuna per gaudir d’aquesta nit màgica tots plegats, forasters i vilatans.  

El estiu comença doncs amb foc i aquest foc es testimoni de desig per part nostre de canvi i renovació, per això en moltes fogueres i llencem trastos vells que ja no ens serveixen de res i al mateix temps, tot allò que en el nostre present desitgem que ja no sigui mes present en les nostres vides. Daci el desig de renovar-nos nosaltres mateixos per donar pas a altres etapes que donin accés als nostres veritables desitjos i anhels. Sant Joan parla de renovació.

Apropar-nos a la natura aprofitant la llum del sol i la calor del estiu ens permet fer mes vida a l’exterior, esdevenen moltes mes celebracions i actes lúdics , festes majors i banys diürns i nocturns a la llum de la lluna. Dies de passar-s’ho be amb els nostres familiars i amics, dies per fer coses que habitualment no podem fer, dies doncs per ser imaginatius i creatius  però també dies per pensar i sentir el que vivim i fem.

Si pensem amb que el solstici d’estiu en un molt bon moment per reflexionar en quin es la etapa de la vida per la que estem passant, i ens deixem nodrir per l’esperit de la natura ens en adonarem mes fàcilment de si estem on hem d’estar o si par contra, seguim en una etapa que no volem deixar anar quan tindríem que haver-ho fet ja.

Per què seguim enrocats en situacions on ja no ens sentim ubicats? Per què dependre d’algú que ja fa temps que no et vol? Per què fingir estar be o que sentim el que no sentim? Per què permetre que a la feina o a l’escola algú et menyspreï  o ho faci a un altre? Per què em tingut un fill si no estem o no li fem costat quan toca fer-ho? I tantes preguntes que ens hauríem de fer i no fem.

Tots tenim portes que tancar i cadires velles per cremar quan sentim que una etapa sa acabat. No fer-ho, romandre on no volem estar per por o inseguretat nomes augmenta el malestar psíquic i la nostra capacitat de suportar lo insuportable i posem en joc la nostra salut mental.

La vida es moviment, canvi i emoció i ningú ni res son imprescindibles per que puguem seguir endavant i avançar per arribar a ser una mica millors persones amb tota la llibertat i dignitat que això hi té d’implícit. Tan de bo si en el camí de vida particular de cadascú hi ha algú que vol compartir el seu camí amb el nostre, amb respecte , amor i llibertat sempre presents. Però si no es així, tinguem al coratge de trencar costums rutinàries ,aferraments tòxics i necessitats no compartides i confiem mes amb la nostra fortalesa interna que ens ensenyarà quines portes tancar i quines obrir.

Lluitem perquè la pau interior i la llibertat siguin presents en les nostres vides, si pot ser ara millor que demà. Sabem si dema encara hi serem?

Aprofitem del foc de Sant Joan i la llum que el estiu ens porta per renovar el nostre esperit. Apropem-nos a la natura i sentim i gaudim en la nostra pell el miracle de la vida que es manifesta constantment. La foguera es un acte simbòlic de renovació. Llencem a la foguera lligams i records que dificulten reconèixer el camí propi de cadascú i renovem-nos.  Aprofitem de les nostres vacances per tenir un veritable respir i per ser mes dignes de la vida de la que avui gaudim.  

“La llum del sol ponent tenia una resplendor intensa, gairebé rogenc i tot al voltant semblava untat d’un tint daurat. Em trobava lliurat completament a observar el paisatge; ni tan sols desitjava pensar. Don Joan (un bruixot de Mèxic que curiosament es diu Joan), em va parlar gairebé en un murmuri. Em va dir que observés cada detall de l’entorn, per més petit i trivial que semblés. Especialment els elements del paisatge que eren més prominents pel costat de ponent. Em va indicar mirar el sol sense enfocar-ho, fins que desaparegués després de l’horitzó. Els últims minuts de llum, immediatament abans que el sol arribés a un pati de núvols baixos o de boira, van ser magnífics en el sentit total de l’expressió. Era com si el sol inflamés la terra i l’encengués com una foguera.”

“Viatge a Ixtian”  Carlos Castaneda.

Bon estiu a tothom!!