14 febrer . L’acció de les feministes a paris .

Article d’Elisenda Navinés publicat a le journal El Bourricot març 2020.

NO AL AMOR FINS A LA MORT !!!!

MAI ES MATA PER AMOR  !!!!!

PER  LO MILLOR I  NO PAS PER LO PITJOR  !!!

El 14 de febrer d’enguany, sen sentit crits de desesperació contra la violència conjugal en el Pont des amoreux de Paris. Las feministes s’han encadenat per denunciar que cada dos dies una dona es assassinada.  Un grup de dones s’han escrit questes frases en majúscules i en color negre en la pròpia pell.  Han triat el dia dels enamorats per fer-ho i ser la veu de totes les dones que moren assassinades per la seva parella. S’han encadenat com a símbol de com se senten las dones que pateixen tan  per violència psíquica com física, per dir que las cadenes que las lliguen al mal tractador es poden trencar amb ajuda, ja que soles no ho poden fer.  Porten cors vermells que simbolitzen el amor i cors negres quan l’amor desapareix i arriba la mort. També flors vermelles per dir el t’estimo en vida i el no t’oblidem dels que aquí queden ferits pel dolor de la pèrdua de per vida.

Demanen per pal·liar tanta violència mes accions per part dels estats.

Es una alerta per a totes les dones que s’enamoren i que cauen preses del domini masclista abans de reaccionar front els primers signes d’alarma, com ara crits, excés de gelosia , insults, menyspreu, sexe forçat etc…

L’acció es valenta i punyent, però malauradament no prou per incidir perquè aquesta lamentable realitat canviï.

Crec aferrissadament que la causa de la violència en contra de les dones esta en la rel ancestral del domini del home envers la dona, així com també del fort envers el feble, del legítim envers el suposat il·legítim, dels valors que son reconeguts front els que no ho son, del ego per damunt del altre que està necessitat.

Sempre ha existit la violència i el mal tracte a dones i a nens, refugiats i malalts, persones d’altres ètnies i de preferència sexual diferent…. En definitiva, el dret de castigar i malferir al qui no fa com jo crec que ha de fer i que sol coincidir amb una cultura i una educació que no defensa prou els drets legítims DE TOTS. Tots tenim dret a ser defensats en les nostres necessitats més bàsiques i tots tenim el dret de poder ser, encara que siguem en alguna cosa diferent.

Poder ve del llatí “possum” que significa ser capaç, tenir força per el domini o possessió d’un objecte físic o concret, tenir influencia, imposar-se. Per a Michel Foucault, en el seu llibre “les paraules i les coses”, ens diu que si volem comprendre que es el poder, cal analitzar el discurs per el qual el poder fascina, terroritza e immobilitza, just el que veiem quan un home sotmet a la seva parella a la por d’alguna autoritat que li permet infligir t un mal psíquic com corporal en el seu cos.

Tota educació que no garanteixi la igualtat per tots, facilita el discurs de que si jo tinc més poder que tu, tinc el dret de reprimir o no escoltar el que tu puguis defendre, dir o fer, perquè tindré una autoritat que la societat a la que pertany-ho tolera. Per això Foucault diu que la llei no està feta per impedir algun tipus de comportament, sinó per distingir les diferents maneres en que la llei es pot vulnerar.

Exemple: El 3 de març, Ursula vont der LEYENT, Presidenta (UNA DONA), de la comissió europea a dit des de la frontera de Grècia amb Turquia. “Agraeixo  a Grècia, ser l’escut europeu en aquets temps”,  precisament quan Grècia a suspès durant un mes els drets dels refugiats de demanar asil, violant així el dret internacional segons “Acnur” (L’agencia de la ONU per als refugiats”) i a anunciat maniobres militars, amb foc real a l’Illa de Lesbos) per impedir-ne l’entrada.

Esta molt bé que s’imposin certes mesures per aquell que hagi ossat maltractat amb violència à la seva parella o ex-parella, però veiem constantment que quan la dona denuncia, té que passar per un interrogatori policial on la sospita de que amb el seu vestuari o conducta hagi provocat l’acte violent la bloqueja.   I així es com la violència s’exerceix de nou i el acte delictiu queda sense efecte. O també la gran quantitat de dones que moren en mans de les seves parelles o ex-parelles que ja han estat denunciades prèviament i de res a servit fer-ho.  Amb això no vull dir que no s’hagi de denunciar. El que vull dir es que denunciar el maltractament no es suficient. El que cal es desarrelar la creença de que la dona es inferior al home i això no ho canviem consentint salaris mes baixos, o no reconeixen la dona suficientment en la vida política amb el mateix potencial entre d’altres. Per no parlar de la discriminació i total explotació que la dona pateix a la resta del mon nomes per ser dona. Algunes de les dades de l’Agencia ONU Dones 2019 ens diu que:

• més de la meitat de les persones que viuen amb menys d’1,9 dòlars al dia són dones.
• Mundialment, les dones representen només el 13% del total de persones propietàries de terrenys agrícoles.
• Una de cada tres dones al món corre el risc de patir violència en algun moment de la seva vida pel fet de ser dona.

El poder de tenir mes dret sobre un altre es manifesta arreu. A les escoles, a las universitats, en les fabriques, a les presons… Fins que no canviem això a nivell educatiu continuarem col·laborant a que també en el si de les famílies es prolongui aquesta fallida que contribueix en molt a un major risc de patologies mentals i trastorns de conducta.

La violència exercida sobre el cos d’un altre més feble que jo, és patològic. La persona que exerceix aquesta violència no controla adequadament les emocions i la ira pren lloc i aquesta es desboca .  Som la resposta a la genètica dels nostres pares i avantpassats inscrita en la subtil transmissió dels traumatismes psíquics que no s’han resolt , de l’educació rebuda i de la nostra pròpia capacitat de resiliència. Tota resposta  que hauria de tenir com a contingut compassió, tendresa, consol o solidaritat i que en lloc d’això hi trobem menyspreu, ràbia, ira o violència és sinònim de malaltia mental o trastorn de conducta. Tota resposta que generi maltractament violent s’ha de tractar.

Crec amb convicció que hem d’erradicar de la nostra cultura el premi al més fort en tots els dominis, perquè el que s’aconsegueix amb això es enfortir el ego i el ego sempre es nodreix de la falsa creença de que jo tinc mes poder i dret que el altre. Nomes podem ajudar a enfortir valors com la empatia, la compassió i el perdó des de el respecte i la igualtat. Nomes podem estimar el altre si aquest altre es vist i sentit com a un igual. Si estimo a l’altre com un diferent a mi podré imaginar el que aquest altre pot sentir, però encara millor si el dolor que jo imagino en l’altre el sento com a propi. Això no va de moral, ni de normes i codis ètics. Mes aviat el que dic no es lluny d’aquell missatge ancestral qui ningú en fa cas que deia “estima al teu enemic com a tu mateix”………..

En la societat que tenim tots hi hem participat.  Sempre que amb els nostres ulls hem vist injustícia i que no hem fet res per evitar-ho hi  hem contribuït .  Ajudar a sostenir el feble, al lleig, al que pertany a una altre ètnia, al malalt, als que pateixen exclusió social i d’altres en situació de necessitat, tindria que ser sempre la resposta de tots . El que és cruel però ostenta un alt càrrec, el prepotent, el guapo, el ric i el poderós tenen més oportunitats encara que sovint els millors valors humans brillin per la seva absència.

Les nostres societats democràtiques estan malaltes de tanta hipocresia. El tràfic i l’explotació sexual de dones, nens i nenes no es donen nomes en llocs molt lluny de casa nostre. Els camps de refugiats i els murs a diferents països europeus son ben a prop. La indiferència per el milers de refugiats que moren, en la nostre mar i que sobreviuen en els camps, es cada dia que passa mes i mes vergonyant.

Defensem i eduquem en el valors humans i en els drets de tots amb sensibilitat i coherència i estarem més a prop d’una societat més justa per defensar sempre i en tota circumstancia la dignitat del altre i més lluny de tot tipus de maltractament perquè res justifica tractar el altre pitjor que a un objecte que puc trencar quan ja no em serveix.

Siguem capaços de reconèixer que es el que no va bé en mi i que em fa patir i així podré veure que és el que projectem en l’altre que en realitat amb pertany nomes en a mi.

PROU VIOLENCIA CAP A LES DONES!!!!!         Però també

PROU VIOLENCIA EN CONTRA DELS NECESSITATS QUE LA SOCIETAT DISCRIMINA I EXCLOU !!!  perquè es en aquets col·lectius on les nenes i les dones tenen molt mes risc de patir abusos sexuals.

Per concloure aquest article, he triat un relat que il·lustra molt bé el meu pensament del seu llibre. “ El nostre cos no menteix “ de la psicòloga Alice MILLER.

“Maria, una nena de set anys, es nega a anar a l’escola perquè el mestre la va colpejar. La seva mare, Flora, està desesperada, perquè no la pot forçar a anar-hi. Ella mai va ser colpejada. Flora va anar a veure a la professora per demanar-li que es disculpes amb la Maria. La professora va replicar: on anirem a para si el mestre sa de disculpar amb l’alumne? Mereixia els cops perquè no em va escoltar quan jo parlava. Flora va respondre tranquil·lament: “un nen que en algun moment no escolti , pot tenir por de la seva veu o de l’expressió de la seva cara. Colpejar-lo només augmentarà la seva por. En lloc de colpejar-la, vostè ha de parlar amb ella, guanyar-se la seva confiança i d’aquesta manera, calmar la seva tensió i ansietat. »

De sobte, els ulls de la professora s’ompliren de llàgrimes, ella es va asseure afligida a la cadira i murmurà: “en la meva infantesa, només coneixia els cops, ningú em va parlar. Encara puc sentir la meva mare cridant: “no m’estàs escoltant, què en faré de tu?”

La Flora es va emocionar. Va venir amb la intenció de dir que el càstig corporal a l’escola ha estat prohibit durant molt de temps i  presentar una denúncia. I ara ella estava davant d’un ésser humà vulnerable. Finalment, les dues dones van pensar juntes sobre la manera de restablir la confiança de la petita Maria. La professora es va oferir per demanar disculpes al nen pel seu compte, cosa que va fer poc després. Li va dir a la Maria que no tenia que tenir por de res, perquè de totes maneres està prohibit pegar als alumnes i que havia comès una mala acció, i que per tant, tenia tot el dret de queixar-se. Es així com la María va comprendre que fins i tot els adults poden actuar incorrectament, i per tant també els professors .

Des de llavors, la Maria ha tornat a l’escola amb plaer, fins i tot té simpatia per aquesta dona que va tenir el coratge d’admetre la seva culpa. També va entendre que les emocions de la gran gent depenien de la seva pròpia història i que no tenia res a veure amb el comportament dels nens. També que no  tenia perquè sentir-se culpable quan la seva conducta i impotència desencadenés fortes emocions en l’adult. Fins i tot encara que intentessin inculpar-la. (“Te pagat perquè tu….).

A diferència de moltes persones, un nen que ha viscut l’experiència de la Maria no es sentirà responsable de les emocions dels altres. »