Resistència identitaria

Psychologue Clinicienne / Psychotérapeute à Estavar

Resistència identitaria

Article d’Elisenda Navinés publicat a le journal El Bourricot desembre 2019.

La paraula “resistència”, ve del llatí q vol dir mantenir-se ferm, persistir, oposar-se reiteradament sense perdre el lloc i esta compost de “re- “ (intensificació de l’acció) i del verb “sistere”, que vol dir prendre posició.

La resistència permet doncs posicionar-se per esdevenir qui som mitjançant la capacitat de “resiliència” pròpia de cadascú. I que és doncs la resiliència? Es la capacitat per poder-nos adaptar a situacions adverses o frustrants. El seu significat etimològic fa referencia al terme llatí ”resilio” que vol dir tornar enrere o tornar de cop i per tant, en psicologia, es refereix a la capacitat de patir situacions estressants sense que d’això sen derivi un trauma o desequilibri emocional.

La capacitat de resiliència permet així poder mantenir les capacitats pròpies malgrat haver patit un estres sostingut en el temps, així com també la capacitat de recuperar-se després d’haver patit un trauma o impacte emocional del qual encara en surts més fort i millor que abans en tant que et permetrà en properes situacions semblants reaccionar o actuar més apropiadament.

La capacitat de resistir ens parla doncs d’existència i d’identitat en tant en quant permet que ens sentim i ens identifiquem amb el nostre desig i voluntat respecte de com ens situem en front de tot conflicte que ens exigeix una resposta pròpia. I la capacitat de resiliència ens dona la força que necessitem per oposar-nos a tot allò que pot destruir o pertorbar la nostre identitat ja sigui en camí de construcció o ja adquirida, tot mantenint el pes de patiment que aquesta lluita comporta.

Quan arriba l’adolescència es molt necessari en referencia al procés identitari poder trencar amb la fusió parental. El no fer-ho comporta no esdevenir nosaltres mateixos i una greu ferida donat que no fer-ho ens torna submisos a la voluntat de l’altre en el present i en el futur sense opció a identificar si el nostre desig es veritablement el nostre o el del altre.

En aquesta etapa de vida la lluita consisteix en continuar fent possible que els nostres pares continuïn sentir-se orgullosos de nosaltres sense que això malmeti el propi sentiment identitari encara fràgil de qui som o de qui volem esdevenir. Al mateix temps que tenim que fer front al dol de la separació que comporta trencar amb la fusió parental, hem de també poder suportar el dolor que sovint si afegeix respecte de la decepció que sentim de la seva part per no respondre al seu desig que ens demana que siguem com ells haurien volgut que fóssim.

Els psicòlegs no hauríem de caure mai en forçar tan en els nens com en els adolescents aquelles actituds que sovint els pares busquen obtenir dels seus fills sense analitzar molt bé de que es defensen ells i en contra de que lluiten sinó volem afegir encara mes dolor i més conflicte. Les persones som persones, no objectes a modular segons el desig del altre. Un cop esdevenim adults, en molts casos, el no haver pogut dir “no” per no haver pogut tolerar la frustració del que comporta la decepció del altre i de per tant sotmetre’s per tal d’evitar-ho,  comportarà que en el futur ens sotmetrem també a moltes situacions que no haurem desitjat viure i que ens serà molt difícil en sortir-nos-en.

Mereix la pena no esdevenir qui som realment perquè l’altre ens apreciï i ens estimi? Som veritablement apreciats i estimats si per obtenir aquest reconeixement renunciem a ser com volem ser? No faríem millor envers els nostres joves d’esforçar-nos perquè identifiquin en ells mateixos el respecte, la capacitat de reflexió, el goig de sentir les diferencies que encara ens uneixen mes en comptes de prioritzar en tot moment que es el que la llei i les normes ens manen de fer sigui quin sigui el seu context?. Existeix en cadascú de nosaltres una consciència que ens parla del be del mal més enllà dels codis morals i socials que preservem en la nostra societat i que cal reforçar. No fer-ho es no donar-li veu i generar desconfiança mútua.

Una bona practica per part dels pares per preservar la pròpia identitat i personalitat dels fills es admirar en que es diferencien de nosaltres en comptes de gaudir de tot allò en que trobem que sens assemblen perquè sovint en el que son diferents i trobarem mes com son malgrat nosaltres i això es sempre signe de capacitat de resiliència quan verifiquem des de la consciencia bondat e intel·ligència al mateix temps.

Si volem que els nostres fills sàpiga’n defendre’s bé en el mon també hem de procurar  que aprenguin a valorar-se i respectar-se ells mateixos, perquè puguin atraure envers ells amics que sàpiguen cuidar-se suficientment, lliures de poder expressar-se com millor sentin tot dirigint la curiositat i el desenvolupament relacional de la millor manera possible.

Saber valorar-se i respectar-se un mateix també inclou posar límits tant en els infants com adolescents que inconscientment els busquen perquè tenen dificultat per no anar mes enllà d’on poden prendre mal.

Cuidar i mantenir una bona comunicació on no tinguin por de comunicar-nos anhels desitjos i pors per poder sempre donar un bon consell al mateix temps que poder oferir la confiança de que mica en mica vagin deixant-se anar per experimentar per ells mateixos el que es viure en aquest mon tan bell com conflictiu es el que hem de procurar fer.

Si acceptem que siguin diferents a nosaltres els hi serà més fàcil acceptar també el que els diferencia dels altres, podran tolerar millor les frustracions i els canvis d’humor tan propis d’aquesta etapa. Aprendran més fàcilment a ser més tolerants amb ells i els altres i per tant a no jutjar ni jutjar-se rígidament ni severament, comprendran la importància de poder viure lliurament i d’existir. Veuran cada cop més que obrir-se a l’altre permet reconeixes també un mateix en moltes aspectes augmentant així la confiança en un mateix.

Si volem ser lliures no hem de permetre de renunciar als nostres somnis i desitjos mai per complaure als altres. L’amor parental fusiona’l que no permet deixar anar al fill perquè aixequi el vol es egoista i malaltís perquè no permet que la confiança en un mateix es desenvolupi normalment.

Si tenim en compte això a més d’ajudar a que siguin el mes lliures possible també els hi donarem la clau per combatre l’alineació que la societat d’avui dia ens imposa a valors totalment oposats al respecte col·lectiu i social que calen mantenir per no abusar dels drets i llibertats que ens pertanyen a tots i que també com no calen defensar i respectar.

Resistir en el camp polític es també poder parlar i qüestionar les veritats que es donen per fetes nomes per haver estat imposades com a tals. Resistir en lo social es també no sucumbir per poder no donar pas al manteniment de injustícies flagrants en nom de falses democràcies nomes perquè vivíem a Europa. Avui dia estem assistint en un mon corrupte en molts aspectes i la llibertat i els drets humans s’han de també poder defensar . Si volem que els nostres fills siguin respectats hem de voler que aprenguin a respectar els altres i els seus drets com si fossin també els seus.

El millor èxit educacional no recau en dir he aconseguit que el meu fill o filla  es això o allò altre o que els nostres fills han arribat aquí o més enllà, sinó en saber que hem contribuït a que hagin esdevingut persones amb capacitat de reflexió, autonomia, sabent-se lliures i respectuosos amb la natura i tots els altres essers.

Aquest èxit educacional s’ensenya per damunt de tot donant exemple, expressant el desacord en front de tota injustícia social i donant exemple de com no esdevenir súbdit e intolerant al mateix temps que no renunciem en funció de tal defensa als nostres drets fonamentals.

Si no ensenyem a viure els nostres en llibertat ho faran ells després amb els seus? Ens agrairan que després els hi arribi el que no han volgut per ells o mes aviat comprendran ja massa tard que el haver-los ensenyat que primer ells, després ells i sempre més primer ells no els a portat la pau necessària per viure plenament. Si haurà estat aquest el missatge, haurem contribuït mes aviat a crear esser dependents del altre i súbdits a una voluntat que no haurà estat la pròpia i font de molta angoixa innecessària.

Esdevenir un mateix es forja amb atenció, cura i amor amb la finalitat de que un mateix vegi en si mateix el valor humà intrínsec i propi en tan que diferent e igual al altre en tantes i tantes coses i per tant no tinc ni la obligació ni el deure de ser igual a com l’altre vulgui o desitgi i menys en contra de ser o sentir com jo vull. Tan de bo si els altres aprecien com jo soc i tan fa sinó ho fan si jo se que mereixo ser-ho.

No imposaré que l’altre m’accepti com soc ni em sentiré en excés dolgut quan l’altre no m’estimi tal com soc si jo me’n sento mereixedor,  de la mateixa manera que no deixaré de ser qui soc adoptant un altre manera de ser que no em pertanyi amb la finalitat de que l’altre m’estimi .

 

“La realització de mi mateix s’oposa a la despersonalització

C G JUNG “Dialèctica del jo i del inconscient”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *