Recordant els avantpassats

Psychologue Clinicienne / Psychotérapeute à Estavar

Recordant els avantpassats

Article escrit per Elisenda Navinés publicat en el diari El Bourricot, novembre 2018.

Tant el 1 de novembre que és Tots Sants com el 2 que és el dia dels difunts , son dies perfectes per recordar els nostres morts o en el seu defecte introduir el concepte de mort en els nostres infants. Hauríem de poder parlar de la mort en la vida diària i no nomes quan els nostres fills,  familiars o amics hi estiguin vinculats emocionalment.

En aquestes dades hi coincideix l’inici del fred, de la foscor i de la mort de la natura.

Antigament existia la creença popular de que en aquesta nit del 2 de novembre les ànimes dels difunts tornaven a les cases d’on havien viscut i se’ls hi encenia alguna espelma en algun racó per fer present una relació encara existent entre els vius i els seus avantpassats.

Aquesta tradició, convidava a pensar sobre la temporalitat de la vida i honorar, els essers que ens van precedir, recordant qui van ser i el que vàrem heretar d’ells com a part del que som.

Ja en la edat mitjana, las “danses de la mort”  representaven  la mort com una realitat sobtada que no podem evitar i que no té en compte ni l’edat ni la condició social, arrasant així tot falç deliri de grandesa en el no res. El missatge transmès era el de que el temps es breu i que no sabem quan aquesta ens vindrà a buscar. L’objectiu era el de mantenir viu en el poble la creença de que la mort es venç per la redempció i de que la vida continuava amb l’ànima quan el cos desapareixia.

Actualment com a molt, el dia 1 anem als cementiris a posar flors als nostres morts però un cop ja no hi som, en general, no parlem pas d’ells ni entre nosaltres ni tampoc als nostres fills.

Hem desterrat de les nostres vides i de la nostra societat el significat de la mort. L’hem invisibilitat perquè la por a lo desconegut ens immobilitza i ens desperta l’angoixa de separació o de pèrdua que tots hem experimentat quan encara érem massa tendres i indefensos per afrontar-nos-hi. Però això ens fa més febles i atemorits.

Témer i negar la mort no ens ajudarà el dia que ens vingui a trobar. El que més ens ajudarà haurà estat tenir-la present com una part natural de la pròpia existència.

Abans, la mort era percebuda com un fet natural i lògic i majoritàriament la gent es moria a casa en presencia de tota la família.

Recordo el dia que es va morir la meva avia que vivia al igual que el meu avi a casa amb nosaltres. Tenia nou anys i normalment em despertava la mare per anar a l’escola però aquell dia no va venir a despertar-me. Al despertar-me, vaig sortir del llit i vaig anar al menjador. El pare no havia anat a treballar i tots els meus germans també eren a casa. La mare em va agafar de la ma i em va dir “s’ha mort la iaia. No tinguis por. T’acompanyo a fer-li un petó”. Vàrem entrar juntes a la seva habitació . Estava estirada al llit vestida de blanc com una núvia. Semblava que dormia. Hem vaig acostar molt a poc a poc i li vaig fer un peto al front i la fredor del contacte amb la seva pell i la no gesticulació presents hem van fer comprendre al acte el que era la mort. El impacte va ser molt fort i el dolor immens, però la ma de la mare no em va deixar i vaig poder plorar amb ella al seu costat.

Avui dia morim majoritàriament en els hospitals i sols. Es molt trist. Es molt desolador.

La por i l’ansietat que ens evoca la mort estan molt lligades amb la historia personal de cadascú, de la cultura i creences familiars i sobre tot de la nostra capacitat per afrontar les separacions i els canvis. Quan perdem un esser estimat, aquesta angoixa de separació que experimentem serà proporcionalment mes gran en funció també de com els nostres pares hauran gestionat el vincle d’aferrament . Aquest vincle, quan arriba la adolescència, té que canviar per poder esdevenir un mateix, i això implica prendre distancia amb qui mantenim un vincle d’aferrament més fort..

La paraula “dol” prové de dos vocables d’origen llatí “dolus”, que significa “sentir un dolor profund i “duellum”, que significa desafiament. Es un procés que s’ha de passar per adaptar-se al dolor que patim desprès de una pèrdua important o significativa en les nostres vides. Els nens, encara que tinguin una gran capacitat per adaptar-se als canvis, son especialment sensibles i vulnerables per poder fer aquest procés, sobre tot si amb la persona que s’ha mort hi havia un vincle molt fort i ha mort sobtadament. Tan per els infants com per els adults, quan mes fort sigui el vincle afectiu mes patiment hi haurà. I aquest patiment també serà directament proporcional al concepte de mort que hàgim elaborat prèviament.

El millor per elaborar i naturalitzar la mort com un fet natural que cal assumir en les nostres vides, es parlar-ne en el nucli familiar, sempre i quan es sàpiga gestionar.

El dol no es una patologia. Es un procés que s’ha de passar quan perdem algú que estimem. Aquest dolor no s’ha de reprimir ni negar i hem de saber detectar tan els que treballem en el mon sanitari com els mestres a les escoles quan algú pot necessitar ajuda i com fer-ho. La mort no hauria de ser mai un tema “tabú” del que no en podem parlar. D’aquí venen tants i tants dols patològics, dols que s’enquisten i que no s’elaboren com cal.

Un dol passa a ser patològic o complicat, quan aquest dolor es prolonga en excés amb el temps perquè no s’aconsegueix assumir la pèrdua i no es pot seguir amb la vida d’una manera adaptada i funcional. La persona es sent impotent davant el dolor de la pèrdua i es trenca l’ equilibri psicofísic. Apareixen dificultats per mantenir o desenvolupar una feina, cuidar las relacions familiars i amicals i adquirir nous reptes. Els símptomes psicològics solen traduir-se en una gran amargor per la pèrdua de la persona estimada, una gran enyorança, un desig  de recordar contínuament l’esser perdut, depressió, plor a flor de pell…. Els símptomes fisiològics poden ser també per regla general, pèrdua de la gana, alteració del son, dolors musculars….

Les emocions en un procés de dol poden ser molt diverses (negació, ràbia, tristesa, dolor, acceptació,  resignació, enyor ,serenitat, pau…) i sempre afecta el equilibri i benestar emocional quan la mort de la persona estimada es encara recent. Per tant, es molt important tenir consciència de les emocions que vivim en aquest procés per poder gestionar-les adequadament.

En tot procés de dol, les persones necessitem el caliu de la família i amics que ens puguin donar suport ,consol i acompanyament tan físic com emocional perquè la impotència i la feblesa en aquets moments son molt presents.

Quan el dolor de la pèrdua es massa intens i la persona té dificultats per adaptar-se a la nova realitat precisarà de un suport professional per trobar la força que li es necessària per seguir el procés de dol satisfactòriament.

No oblidem les nostres tradicions, la nostra cultura i els valors ancestrals. Intentem llegir-ne els continguts. Segur que ens ajudaren a millor comprendre qui som, d’on venim i a on anem. Transmetre de nou els nostres fills i nets el sentit de la vida i de la mort es quasi un deure, perquè permet posar un anhel d’esperança en aquest mon d’avui tan malalt. 

“Podríem creure que la confusió que sentim en la nostra vida és un fenomen aïllat. En realitat, esta relacionat amb la nostra falta de connexió amb els nostres avantpassats”

“ Els rituals iniciàtics ensenyen al jove que aborda la vida adulta que la mort forma part de la vida, que sense la mort no hi ha vida”

“ Acceptar la pròpia mort és el súmmum de la vida iniciàtica. El iniciat accepta morir per a que els altres visquin. Es, tan mateix, la més gran caritat. A vegades, el home, ha de saber imitar la llavor que accepta morir perquè la planta pugui créixer”

Anònims africans.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *