Qui soc jo dins del bosc ?

Psychologue Clinicienne / Psychotérapeute à Estavar

Qui soc jo dins del bosc ?


Article escrit per Elisenda Navinés publicat a le journal El Bourricotc, març 2018.

Quan veig el bosc des de lluny, tots els arbres em semblen iguals, però a mida que hi vaig entrant  dins me’n adono que no ni ha cap de igual, tots son diferents, de mida, de gruix, i de colors. Les persones també som diferents, no ni ha cap igual que un altre, tan físicament com interiorment. Cada persona es un mon i ningú sent igual que ningú. Cadascú de nosaltres doncs no te cap igual enlloc.

Qui soc jo? Com soc jo realment? Perquè els altres hem veuen tan diferent de com jo em veig? Soc heterosexual o no? Aquest cos realment em pertany a mi? He canviat tan que no hem reconec!!! No se com definir-me!! Penso o desitjo per mi mateix o per identificació amb l’altre?……

No naixem amb una identitat definida, perquè la identitat es  una construcció que s’origina en les primeres etapes de la vida producte d’un procés de diferenciació respecte del altre i previ a una identificació  amb l’altre, (normalment amb la mare).

La identitat es lo que ens caracteritza i ens distingeix dels altres per la nostra unicitat i per el que ens caracteritza de propi amb el pas del temps. Es el sentiment de ser el mateix malgrat els canvis i experiències que ens succeeixen a la vida. Es doncs el que ens permet que ens reconeixem.

Es com el segell de la personalitat i com a resultat d’un procés d’identificacions que es succeeixen en els primers anys de la vida fins a la fi de la adolescència . Però no s’atura aquí. Identitat i personalitat son dos conceptes que van junts perquè un és i es diferencia dels altres, a partir de la consciència de ser un mateix únic i diferent de la resta. La identitat respon més a qui som i la personalitat més a com ens comportem.

La identitat no apareix de repent l’endemà de la adolescència, mes aviat es el resultat d’una construcció progressiva on els fonaments es situen en els primers anys de la vida.

Sabem, per el psicoanàlisi més actual, que l’infant quan neix no es diferencia de la mare. Aquest es percep com desmembrat.  Sembla ser que també percep a la mare així. El nen juga amb els dits i amb el pit com si fossin objectes. No es capaç de constituir una imatge corporal coherent ni tampoc una imatge coherent del cos de la mare. En els primers mesos d’existència, el nen no és conscient de la seva identitat, no té doncs consciencia de si mateix.

Freud  , observant un dels seus nets, a l’edat de divuit mesos, se’n va adonar de com el nen, quan la mare marxava, no plorava com feia abans, sinó que jugava amb un cordill lligat a un rodet, a llençar-lo lluny i a recuperar-lo, alhora que emetia uns sons que signifiquen “fora” i “aquí”. Capta doncs que amb aquest joc, el nen reprodueix la situació de la mare respecte de quan hi és i quan no hi és, per tant en fa una representació mental de separació i retrobament per lo que pot contenir l’ansietat de separació. Es capaç doncs de comprendre que encara que la mare desaparegui del seu camp visual, tornarà.

Lacan, parla del “estadi del mirall” com el període que conforma la funció del jo en el nen entre els 6 i els 18 mesos d’edat. Va dir que cal comprendre l’estadi del mirall com una identificació a partir de la transformació que succeeix en l’infant quan aquest assumeix la seva imatge especular.

Es doncs, a partir d’aquesta imatge especular que el nen podrà arribar a prendre consciència d’ell mateix a partir d’un procés d’identificació per el que es fonamentarà el seu jo.

Es reconeix doncs a partir de que es percep com un objecte en l’espai tot incorporant aquesta imatge en el interior d’ell mateix, i es doncs a partir d’aquest reconeixement que comença a  introduir  el “jo” en el seu discurs com a sentiment d’identitat.

Winicott, ho descriu així. “ els ulls de la mare son el mirall de la cara del nen”. Per tant, el nen aprèn a reconeixes com a persona mitjançant la reacció dels adults. Així, la identitat es construeix a partir de la mirada del altre.

La experiència de sentir-se un diferenciat evolucionarà favorablement per la experiència de un establiment de un vincle d’aferrament segur amb la mare (o principal cuidador) a les necessitats del nen. Si la mirada de la mare o persona cuidadora es trista, absent o freda el nen no podrà ser ni contingut ni gratificat en els moments que necessitaria ser-ho.

Per tant, podem dir que l’estructura psíquica i la seva naturalesa s’inicien ja en aquestes primeres etapes de la infantesa, així com també el naixement del “self” o “jo identitari”, i que quan els processos que conformen la formació del jo son disfuncionals la identitat es malmet.

Així es com els estats haurien de vetllar per la prevenció de la psicopatologia infantil, tenint molt en compte de treballar multi disciplinàriament i activant les ajudes necessàries perquè els infants tinguin la cura i la seguretat que precisen. L’accés a mitjans socials i d’ajuda psicològica per detectar qualsevol tipus de negligència familiar o institucional haurien de estar en la consciència de tots els professionals del sector sanitari.

 Nomes des de la prevenció es podrà baixar el nivell alarmant de patologia mental infantil . 

Però tot si hem crescut en un entorn familiar favorable i receptiu i posseir un jo fort i sòlid, la pròpia identitat no serà completa si com diu CGJung ,un cop adults no observem la nostra pròpia subjectivitat i que vindria a ser com saber mirar des de el interior , des de dins d’un mateix.

Cada cop estem mes lluny de viure i sentir-nos com anhelem perquè sovint nomes escoltem el que ens diu la raó i la lluita en el dia a dia per sobreviure en aquesta societat consumista i deshumanitzada. Aquesta societat ofega el record i la voluntat de ser autènticament un mateix. L’home/dona d’avui dia es desviu per “ser algú”, “tenir un bon status social”, “ser considerat per el que té i per el que posseeix”, “ser el més valorat i el més fort”….als ulls dels altres, fins identificar-se amb la imatge que dona i amb el que té. Oblida que sempre arriba que aquets altres que fan o han fet camí al seu costat, un dia no hi seran i es trobarà sol/a amb si mateix i nu/ua front el gran misteri de la vida i de la mort.

Per això es tan important permetre’s tenir temps per un mateix i això no es nomes descansar, cuidar-se la salut i passar-ho bé que també. Es també saber estimar i anar aprenent de mica en mica però sòlidament a valorar la vida sense dependre de res, sentir-se be tan si s’està acompanyat com si no , ser feliç tan amb el que de bo arriba o desapareix, perquè haurem après a viure amb aquesta realitat pròpia interna que ens complementa i ens fa lliures per poder afrontar amb serenitat i pau interior totes les adversitats.

Cerquem en nosaltres mateixos per una construcció identitaria al llarg del temps carregada d’equilibri emocional i d’experiències vitals ben resoltes. Així estarem certament mes a prop de ser qui som i com no, de la veritable llibertat que ens alliberarà de tot falç camí .

“Así como en el estado embrionario el niño no es nada más que una parte del cuerpo materno y depende por completo del estado de éste, la psique del niño pequeño es en cierto modo solo una parte de la psique materna, y pronto también una parte de la psique paterna, debido a la atmosfera común. El primer estado psíquico es una fusión con la psicologia de los padres……Se produce cierto cambio cuando el niño empieza a desarrollar su consciencia del yo, lo cual se manifiesta exteriormente en el hecho de que el niño empieza a decir “yo”. Este cambio aparece normalmente entre el tercer y el quinto año de vida, pero también pude suceder antes. Desde este momento podemos hablar de una psique individual, la cual alcanzará una autonomia relativa después de la pubertad. “

 “Sobre el desarrollo de la personalidad” C G Jung.  

“La personnalité se développe au cours de la vie à partir de dispositions germinatives difficiles ou même impossibles à interpréter ; et ce n’est que par notre action que nous découvrirons qui nous sommes. Nous sommes comme le soleil qui entretient la vie sur la terre, produisant toutes sortes des choses belles, étranges et mauvaises ; nous sommes comme les mères qui portent dans leur sein bonheur et souffrance ignorés. Nous ne savons pas d’abord quelles actions, quels forfaits, quels destins, quel bien et quel mal nous renfermons en nous et l’automne seulement montrera ce que le printemps a produit ; ce n’est que le soir que s’éclairera ce que le matin avait commencé. »

« L’Âme et la vie » CGJung.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *