Què és ser una persona normal?

Psychologue Clinicienne / Psychotérapeute à Estavar

Què és ser una persona normal?

Article escrit per Elisenda Navinés publicat a la revista El Bourricot, maig del 2018.

El terme “psicopatologia” està composat per els mots grecs “ànima i malaltia”, és doncs la malaltia del ànima, una profunda ferida que ens parla de nosaltres i en la que ens hi reconeixem.

La psicopatologia vindria a ser l’estudi de les malalties mentals i de les seves causes. Els psicòlegs clínics, miren de classificar-les segons la simptomatologia específica que apareix quan el patiment psíquic esdevé insuportable.

Des de el meu punt de vista, aquesta classificació ens pot ajudar a orientar-nos envers una hipòtesis de diagnòstic, però això s’atura aquí. Un mateix símptoma no afecta de la mateixa manera a totes les persones. En un moment donat, una persona pot debutar un trastorn psicològic o una patologia fàcilment classificable, sense per tant patir aquets símptomes de per vida.

Que és doncs ser una persona normal?

Freud deia: “Una persona normal es una persona que té un comportament sa, que no nega la seva realitat i que sap confrontar-la amb les eines que posseeix. Els que no tenen aquestes estratègies son persones que presenten trastorns emocionals com es el cas de les neurosis”.

La normalitat és una construcció identitaria molt relligada als paràmetres socials i culturals. Així, la normativitat estableix la diferencia entre lo falç i lo just. Tots sabem com en altres cultures algunes conductes son considerades completament normals i que aquestes mateixes conductes son considerades en la nostra cultura aberrants, per exemple, l’extirpació del clítoris de les nenes a l’Africa. Nosaltres, els occidentals considerem també com normals conductes que son considerades en altres països com una anomalia, per exemple les relacions sexuals entre persones del mateix sexe. A partir d’aquest exemple, podem dir que la homosexualitat femenina o masculina no es considera una malaltia mental quan no fa massa temps enrere si que sa la considerava. El que avui considerem normal o anormal pot canviar o evolucionar.

Nosaltres donem una immensa prioritat a tot el que es racional, per tant les emocions que son de naturalesa subjectiva i no mesurables les jutgem diferentment.

Kant, en el seu llibre “Crítica a la raó pura” deia: “ La raó humana té la funció particular de carregar-se de preguntes que no pot repudiar.. i a les quals no pot respondre”.

L’ institució de la psicologia, com totes les institucions, participa de la ideologia del estat a la que pertany, es a dir, en concordança amb el sistema soci econòmic – polític capitalista. Té per objectiu de portar a que les persones afectades d’un trastorn psicològic que tenen dificultats per adaptar-se a la societat,  puguin ser productives per a la conservació del ordre social a la que pertanyen. Es així com els xocs emocionals que en portat al patiment d’aquestes persones es consideren diferentment. Feliçment, avui dia i gracies a la contribució del moviment antipsiquiatria, l’any 1975 (R.D.Laing i D Cooper entre d’altres) les institucions psiquiàtriques de llarga durada es van arribar a disminuir i també a reemplaçar-los per centres que no trencaven tant el lligam amb la comunitat al comprendre que tenien que ser ells els principals actors de la seva vida, i d’això en varen fer l’objectiu principal.

Però som lluny de comprendre i tenir un altra mirada envers l’altre diferent, perquè el jutgem com no normal. La normalitat esta relligada a la normativitat i també a tot allò que considerem com correcte  o incorrecte. Normes i veritats son dos conceptes que poden canviar perquè el seu sentit esta relligat al pensament vigent que les institucions volen transmetre. 

Les persones emocionalment inestables no interessen massa, tot i que solen tenir un potencial que la majoria de persones que no tenen problemes d’adaptació al entorn no tenen. Son més sensibles i creatius però també més fràgils al rebuig del altre.

Les persones que no poden dissimular o amagar el seu patiment tenen una enorme necessitat de comprensió i d’amor. A més a més tenen que afrontar-se als prejudicis de la part dels altres en funció de com els altres entenen “la bogeria” i el etiquetatge per el diagnòstic “borderline”, “bipolar”, “anorèxia”; “esquizofrènia”, “histèria”, “asperger” etc…

Un símptoma es manifesta diferentment depenen de qui el pateix i cada símptoma és una protecció amb la que la persona es protegeix d’alguna cosa excessivament dolorosa. Les raons per les que una persona pateix insomni pot ser d’origen psicològic (xoc traumàtic, estres, ansietat, angoixa, por de morir…) o d’origen fisiològic (respiratori, neurològic, per efectes secundaris d’alguns medicaments..). Lo important front un símptoma d’origen psicològic, es trobar de que ens parla de nosaltres.

Freud deia que el símptoma conté en si una significació inconscient que la pròpia persona ignora per tractar-se d’una veritat reprimida. El treball del terapeuta no sempre recau en tenir que suprimir el símptoma però si d’ajudar al pacient a identificar quina funció exerceix per comprendre’n el significat. Quan la persona es capaç d’arribar a fer-ne una lectura es confronta a si mateixa. No existeix un estàndard de salut mental idèntic per tots.

Tots estem una mica malalts, potser que no arribarem a desenvolupar cap símptoma però sovint el preu a pagar passa per sotmetre’s al poder d’un altre sacrificant-se un mateix. I això no té res de normal tampoc. Un símptoma es desenvolupa per no tenir que negar la veritat del que esta passant. Confrontar-se a un símptoma et pot salvar en tan que persona mentre que negar la veritat pot impedir de poder-se trobar un mateix per sempre més.

El món esta ple de líders en el poder que son veritables malalts mentals, doncs no tenen ni vergonya, ni respecte, ni empatia, ni cap consideració per el poble, al contrari, son capaços de fer matar la gent que se’ls i rebel·la. Es normal que persones perverses arribin al poder per no fer altra cosa que mal? Es normal que persones que tenen un lloc de treball i un reconeixement esdevinguin un cop son a casa freds i manipuladors fins al punt d’anular els seus propis? Si ens atrevim a mirar la normalitat d’un altra manera descobrirem que pot arribar un moment que defallim i caiem en la bogeria quan una vivència ens impacti massa, més enllà de lo suportable. Tots coneixem persones que han triomfat a la vida i que de cop i volta per causa d’una desgracia imprevista perden la il·lusió de viure per sempre. Siguem doncs una mica més humils i podrem més fàcilment acceptar la diferencia i l’especificat del altre, doncs tots som únics i diferents al mateix temps.

“No podem parlar subtilment de normalitat o bogeria envers un altre persona. Per davant de tot cal dir que tan en la normalitat com en la bogeria, existeix en certa mesura, una manera de relacionar-se amb el mon, una manera de ser en el món i amb els altres que no podem extrapolar totalment de la relació que compartim. “ R.D.LAING

“A la mitat de la meva existència, vaig sortir del dret camí i em vaig trobar dins d’un bosc fosc… Però, encara que va ser dolorós de perdrem, pitjor hauria estat morir-hi”. DANTE

“El que negues et sotmet: El que acceptes et transforma” C.G.JUNG

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *