Quan el silenci es fa escoltar

Psychologue Clinicienne / Psychotérapeute à Estavar

Quan el silenci es fa escoltar

Article d’Elisenda Navinés publicat a le journal El Bourricot setembre 2019.

A la tardor, la natura s’adapta de mica en mica al fred del hivern que arriba i es prepara per nodrir la terra amb les fulles que cauen dels arbres. Aquest procés ens acosta a la melancolia.

Ai hivern, tenim menys hores de sol i menys energia. El nivell de serotonina es més baix i podem sentir-nos més tristos.

Quan arriba la primavera, el clima millora i tot torna, ens sentim més vius perquè l’estiu s’apropa de nou. Els dies estan plens de llum i el bon temps ens mobilitza.

L’estiu es l’època de las vacances i sens obre la finestra del descans. Totes les estacions ens afecten, però l’estiu té una influencia decisiva en el comportament humà i en la naturalesa. Les flors han donat els seus fruits, els arbres han crescut i ens conviden al resguard de la seva fresca ombra i les collites arriben a les mans dels homes. El sol es més present que mai. Fa calor i ens sentim més feliços i eufòrics. Volem quedar-nos en l’aigua, jugar amb els nostres fills, gaudir de la natura, sortir prendre una copa al vespre, sortir de casa…

  1. Krisnhamurti, en seu llibre “La revolució del silenci”, ens parla sobre aquesta experiència d’unitat amb la natura. “El sol va aparèixer de cop i volta, en un vast cel blau cap a l’est i un cel fosc, molt carregat cap a l’oest. En aquest silenci pacífic, sents la bellesa de la terra i de tot el que comporta. No hi ha separació entre vostè i el arbre, i les sorprenents variacions de colors brillants en el grèvol. Vostè, l’observador, ja no es allí, de manera que la divisió espai-temps ha deixat d’existir”.
  2. Krisnhamurti es pregunta si existeix realment una dualitat mes enllà de las dualitats objectives de llum i ombra. Per a ell només existeix el que és, no el que creiem que tindria què ser, ja que no deixa de ser una divisió operada en el pensament en el rebuig de la realitat o en el seu desig de dominar-la.

Davant la necessitat d’abordar el excés de coneixement diari , l’obligació de gestionar las necessitats de les nostres famílies i les demandes dels altres en el nostre treball, un bon remei podria ser gaudir de les nostres vacances i dies de descans també per aprofitar l’energia solar, la natura i així despertar l’autoconsciència.

Si no dediquem temps a reconèixer qui som, algú ho farà por nosaltres. Som els únics responsables de preservar la  nostra salut física i mental. Si descuidem nodrir-la, mes d’hora que tard el nostre cos ens ho farà saber en forma de símptomes.

Mantinguem el nostre equilibri físic i psíquic tots els dies i en tot moment, recarreguem les “piles de felicitat”, apreciem les alegries i el reconeixement que ens arribin, les fites que conquistem, estimem i siguem estimats  , però amb la necessària escolta interna.

La meditació cal entendre-la com un acte de silenci, ja que l’acció de veure amb els nostres sentits interns compren el fet de percebre el esser que som. Siguem conscients de com funcionen  els nostres pensaments de manera autònoma i como son els nostres desitjos i pors, així como siguem testimonis del que succeeix quant es produeix el silenci; per que silenciem el nostre ego devorador que ens parla. No identificar-nos amb els nostres pensaments es revolucionari como Krisnhamurti diu, perquè conté en si mateix un potencial de transformació.

El silenci de la meditació calma tensions, imposicions, dogmes, impotència i tot lo convencional i après.

Teresa Forcades, una germana benedictina, també parla d’aquesta relació de silenci como una actitud de profunda experiència humana. En la seva conferencia titulada “Experiència mística i saviesa”, ens diu que aquesta experiència es como una oració, una actitud afectiva que té que ser viscuda sense pensar, perquè si de sobte pensem en alguna cosa aquest moment subtil desapareix. També ens diu que cada trobada es una nova realitat y ens recorda a Sant Agustí quan va dir. “T’estava buscant fora de mi, però estaves en mi i no ho vaig veure en mi”. També parla d’una receptivitat activa (mai passiva), com una actitud personal d’apertura i receptivitat, una relació bidireccional que es construeix a dos; ¡el que també succeeix en la cura analítica!.

En psicoteràpia, aquest espai comú de silenci es pot trobar tant per part del pacient como del terapeuta. Giusepe Maffei, en els “quaderns de psicoanàlisis”, en el article 113 anomenat “silenci” ens diu: “Quant la parella analítica es queda en silenci, l’acte d’estar en silenci pot ser l’expressió, per part del pacient, d’una resistència a la regla fonamental del anàlisis de continguts psíquics massa dolorosos per poder ser confessats. Però quant la parella es queda en silenci, també pot ser degut a la necessitat de retrocedir a una etapa evocadora d’un estat de bé silenciós viscut en una relació primària sense confrontació. El pacient pot sentir la necessitat de romandre sense parlar en presencia del analista, imaginar, somiar, donar-se la il·lusió de la bona comprensió d’aquest darrer i reviure en la transferència una relació amb el seu objecte mes antic d’amor… La tasca del analista, front aquesta polaritat, com en tots els silencis que s’esdevenen durant l’evolució de la cura, son l’escolta i la comprensió del significat de tots aquets silencis singulars amb els que s’enfronta, prestant especial atenció al fet de que el silenci no nomes pertany en un o l’altre, sinó al “nosaltres” de la parella.”

Des de el meu punt de vista aquí es on radica la clau d’aquesta experiència tan subtil. La meva intuïció em assenyala l’inconscient com el vehicle per on el silenci transita, parla i s’expressa, en lo “no dit” o “dit” que s’escapa en teràpia, i el mateix passa amb l’emoció misteriosa i molt silenciosa de tota experiència mística.

Front al que realment som, no es necessari demostrar res, el ser que som existeix per si mateix, ho sap per si mateix, no necessita res , simplement precisa de ser observat i sentit mitjançant el silenci , amb una actitud de quietud, humilitat i respecte.

La societat en la que vivim avui  (clarament en retrocés respecte dels drets humans), es més que mai necessari redescobrir-se. Tan sols el reconeixement del veritable esser que som i que viu en nosaltres ens farà comprendre la millor manera de ser lliures en una societat que ens ofega amb les seves falses llibertats. Així es como el silenci pot convertir-se en un tresor.

“Quan perds el contacte amb la teva quietud interior perds el contacte amb tu mateix. Quan perds el contacte amb tu mateix, et perds dins del mon”.  Echart Tolle

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *