Cap a una societat buida

Psychologue Clinicienne / Psychotérapeute à Estavar

Cap a una societat buida

Article escrit per Elisenda Navinés publicada a le journal el Bourricot, març del 2017.

Quan una persona arriba a l’edat adulta són molts els factors que condicionaran una bona salut mental. Al meu entendre, un dels més importants de tots és la experiència i vivències de com hem sigut estimats i cuidats per  la família on hem crescut. Si en el nostre procés evolutiu des de la naixença fins que som adults hem rebut amor i també hem estat cuidats respecte a les nostres necessitats bàsiques, normalment haurem obtingut un bon bagatge per a enfrontar-nos a la societat amb capacitat de comunicació , col·laboració, empatia i respecte per als altres en tota situació i context. Clar que també sabem de famílies en què no ha faltat en principi res d’això i on els fills han patit finalment algun trastorn mental, però aquí entraríem en la necessitat d’analitzar allò que els ha mancat, però això seria marxar de la temàtica que ens ocupa avui.

Per saber si tenim una ment sana hauríem de preguntar-nos si hem estat capaços en el passat i en el present de defensar els drets humans i socials que tots mereixem i de si som capaços d’estimar , donar i rebre amb humilitat i agraïment,  d’alegrar-se de la felicitat dels altres i  de tindre diàleg i sensibilitat per totes les persones  que viuen i pateixen situacions de dependència i exclusió social. Ser capaços en definitiva de preguntar-nos també si en les activitats del nostre dia a dia hem estat atents i respectuosos amb la nostra parella, fills, amics i companys de feina, i si no ha estat sempre així, perquè som humans i sovint no l’encertem, de tenir llavors la capacitat de demanar perdó o de perdonar si hem estat nosaltres els agreujats.

Arribats ací ens podem fer la següent  pregunta: la societat que tenim ens ajuda a fer aquest treball introspectiu?

La resposta és NO des del punt de vista personal. El narcisisme emergeix quan desapareix la confiança en l’altre i quan aquest altre nomes ens interessa per treure’n algun profit.  Aquesta tendència conductual instrumental i de creure’s millor que els altres, genera una fantasia de autosuficiència que atrau l’arrogància i neix la necessitat de competir, comparar-se i de degradar a l’altre. Ens allunyem del reconeixement de què depenem del altre, de què necessitem l’afecte i de que tenim límits i defectes humans com tothom. I tot això passa perquè cada cop més tenim tendència a creure que som autosuficients, que si som febles no arribarem gaire lluny, que hem de ser competitius i productius, viure rapit i  “sense complexos”,  viure satisfaccions immediates i emocions fortes, que tot es pot realitzar sense l’altre.

La resposta també és NO des del punt de vista social. La crisi i la precarietat laboral re valoritza aquest discurs del “guanyador”i del lideratge basat en atributs masclistes i d’home fort que marca l’únic camí. En aquest context de por al futur la situació es pot agreujar pel terrorisme  i creix la demanda de lideratges forts,  que poden desencadenar el racisme, la xenofòbia i la violència. La memòria històrica basada en els valors humanistes i democràtics perd pes i s’aixequen murs davant dels que fugen de les guerres.

I així és com les patologies mentals augmenten estrepitosament i l’amor, la compassió i l’empatia  cada cop tenen menys lloc dins la nostra solitud, perquè quants menys lligams afectius personals i socials desenvolupem  menys dols i dolor haurem de patir, però no ens adonem que anestesiant el patiment, les emocions i els sentiments també ens allunyem de la vida mateixa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *